¿Qui va tocar el tambor?

La comparació entre els murs que la llibertat va fer caure a Europa i els que ens protegeixen d’una immigració incontrolada s’ha utilitzat profusament aquest estiu. Però els incendis, les allaus humanes, també les mortíferes allaus com la del Nepal, necessiten una massa reactiva. Llenya seca del bosc que no es neteja, centenars de milers, o milions, de joves que no tenen futur i que estan disposats a jugar-se la vida per trobar-lo a Europa, o partícules de neu en l’equilibri inestable d’una glacera reescalfada.

Seria bo no oblidar el que va passar a Ceuta quan l’últim dels que van travessar la frontera emparats en la força d’una massa en moviment hagi sigut tornat al Marroc, o se l’hagi acollit a Espanya. Perquè sí, cal acceptar que no tots podran ser tornats al Marroc. Les declaracions fetes davant l’emergència no es poden complir ni completament ni tan ràpidament com es volgués. I mentre s’apliquen els procediments per fer-ho, cal aportar a Ceuta els recursos per atendre aquests éssers humans i alhora ajudar Ceuta, la seva societat i els seus habitants a fer front a la distorsió que l’arribada de milers de persones sense recursos ha provocat en les seves vides, en la seva seguretat i en la seva economia.

S’ha d’evitar que Ceuta es converteixi en una cosa semblant a l’illa grega de Lesbos, davant la costa turca, i que conec bé perquè durant 10 anys ha estat al cor de la política d’emigració europea, o més ben dit, de la falta d’aquesta política. Una comparació que també s’ha fet aquest estiu i que, com totes les comparacions, tendeix a ressaltar els angles aguts i oblidar els factors diferencials

Però es tracta de territoris petits que no poden acollir un augment brusc de població sense recursos. Ni a Lesbos ni a Ceuta fa falta ser racista o xenòfob per patir la saturació, la congestió i la inseguretat que generen aquestes situacions. I que no correspon resoldre als seus habitants, sinó als estats i a la Unió Europea.

Lesbos es va convertir en una zona transfronterera, a Grècia però no al continent, on s’acumulaven les arribades sense donar-hi, ni endavant ni endarrere, cap solució. Una gran sala d’espera davant de processos impossibles o interminables que ha reforçat els sentiments de rebuig, de l’extrema dreta i la criminalització dels que ajuden els immigrants a sobreviure en els llimbs legals i existencial.

Notícies relacionades

El surador de l’ofegat

Sánchez, des de molt enrere

Per això, a més de buscar el que va tocar els tambors que van sonar a les xarxes socials difonent una sentència judicial de manera tan simplificada que la falsejava –"Espanya no pot tornar qui arriba nedant"–, cal buscar una solució eficient, que no és el mateix que eficaç, a la situació creada. I això exigirà recursos que estan trigant a arribar, però també cooperació d’altres territoris d’Espanya. D’Europa ja no en parlo perquè ha fallat estrepitosament a la cita. A més de proclamar l’espanyolitat de Ceuta hauríem d’ajudar-la. Repartint de manera transitòria per la resta d’Espanya els que Ceuta no pot absorbir, començant pels més vulnerables. Si Ceuta té la competència per autoritzar el trasllat de 400 nenes menors d’edat a centres d’acolliment a la Península, no entenc per què no vol fer-ho, si tots els partits polítics i institucions públiques estan disposats a posar-hi l’espatlla.

Tornar a la normalitat requereix de manera total la cooperació del Marroc. Ens agradi o no, Europa ha externalitzat el control de la seva frontera a Turquia i Espanya, en bona mesura, al Marroc. I així, els moviments migratoris s’han convertit en una arma. Que es pot utilitzar, o simplement deixar que d’altres la utilitzin. Seria bo saber qui va tocar el tambor i en benefici de qui. Tot i que només sigui per prevenir futures crisis mentre ens concentrem a resoldre aquesta.