Sánchez no calma la crisi
Pedro Sánchez va comparèixer al Congrés en un moment de màxima debilitat del Govern, després de la seva polèmica entrevista de dilluns, de la publicació de l’informe policial que apunta a una entrada planificada i descriu la permissivitat i el guiat dels immigrants per part d’agents marroquins, i de les mobilitzacions de suport a Ceuta. Un moment en què les incògnites sobre el succeït s’havien multiplicat i el relat mantingut per l’Executiu des de l’inici s’enfrontava a noves informacions que l’han portat a defensar múltiples versions, en ocasions, contradictòries. Sánchez va desplegar la seva explicació entorn de tres qüestions: la possibilitat d’haver evitat la crisi, les causes que la van provocar i les mesures necessàries per evitar que no es torni a produir un esdeveniment similar.
Respecte a la prevenció, va afirmar que ningú va anticipar la dimensió de l’entrada, tot i que va reconèixer que el CNI havia recomanat extremar la precaució (com sosté la ministra de Defensa) i que el Cenif havia elaborat informes en els dies anteriors, un dels quals no va arribar als seus superiors. La magnitud exacta de l’esdeveniment podia ser imprevisible, però això no permet saber si els senyals rebuts van ser interpretats de manera correcta ni si es van adoptar totes les mesures que es tenien a l’abast. O simplement es van ignorar per raons que s’oculten. El problema, per tant, no està només en el que podia anticipar-se, sinó com es van gestionar aquestes advertències i en qui va assumir la responsabilitat per les decisions adoptades.
Sobre les causes, Sánchez va continuar mantenint l’argument inicial de l’Executiu, atribuint un paper central a la desinformació difosa a les xarxes, a la tergiversació de la sentència del Tribunal Suprem i a la seva amplificació per part de l’extrema dreta. Una explicació que pot ajudar a entendre com es va estendre la mobilització, però que no n’hi ha prou per explicar ni la dimensió de l’entrada ni l’actuació de les autoritats marroquines. Si bé el nou informe policial no permet acusar Rabat que ordenés l’assalt, sí que denuncia actuacions d’agents de la seguretat marroquina, des de la permissivitat fins al guiat dels fluxos, que fan insostenible una posició exculpatòria respecte al Marroc com la que va tornar a exhibir Sánchez.
Tampoc hi va haver autocrítica sobre una gestió de la crisi que ha generat un fort descontentament, mentre les mesures anunciades –més presència europea i estatal, canvis en la coordinació amb el Marroc, ajuts per a Ceuta i la visita del Rei– no acaben de ser creïbles per assegurar el retorn a la normalitat a la ciutat autònoma.
Sánchez no va respondre a bona part de les qüestions que ell mateix es va fixar i que motivaven la seva compareixença i aquesta falta de respostes va acabar deixant-lo en una posició de clara solitud política. Mentre el PSOE tancava files amb el president, els seus socis i els seus opositors reclamaven unes explicacions sobre el Marroc i sobre la gestió de la crisi que no van arribar. Sánchez va mantenir el seu relat inicial, no va assumir errors i va continuar exculpant el Marroc, malgrat els nous indicis. Per tant, la compareixença que havia de servir per tancar els dubtes, va acabar deixant obertes les principals incògnites i confirmant l’aïllament del president i del seu partit. I Ceuta continua sumida en el caos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
