‘Farmejar’ aura
Els pares saben el que és un mòbil, però no hi habiten, i aquesta diferència entre conèixer i viure és la fractura que els descol·loca quan el món virtual dels seus fills es torna corpori als carrers
S’ha acabat l’agost i comença el nou curs. L’estiu de l’eclipsi aspira a convertir-se, Ceuta volent, en la tardor del patriarca Pedro Sánchez, o almenys en això estan aquesta amalgama d’adversaris (i fins i tot algun enemic) als quals s’enfronta el president del Govern: de Vox a la internacional ultra, de Giorgia Meloni a Israel, de Margarita Robles a Alberto Núñez Feijóo, chao pescao. Donald Trump segueix a la seva, la inflació i l’euríbor pugen, i metges i professors mantenen les seves protestes ja cronificades. Però l’autèntic tema de conversa als mòbils dels adolescents i a les sobretaules dels seus pares no és cap d’aquests assumptes, sinó un altre de molt més enigmàtic i divisiu, munició per a les guerres generacionals: les batalles de farmejar aura.
"És el motiu pel qual fa dies que la humanitat més gran de 30 anys demana a crits un meteorit", va escriure Ana Sánchez a EL PERIÓDICO, i no exagera: mentre a les places d’Espanya se succeeixen les trobades per farmejar aura, els més grans de 30 neguen amb el cap, remuguen, eleven les celles i posen els ulls en blanc. Adolescents fent el tonto, una cosa mai vista.
Les batalles de farmejar aura són uns combats improvisats en els quals els joves es desafien amb passos de ball, imitacions de mems i posats populars a internet. Guanya qui té més carisma, tot i que a ulls dels seus moviments estrambòtics són qualsevol cosa menys carismàtics. Poden passar dues coses, que no són incompatibles: o efectivament són ridículs o bé el concepte de carisma no és universal ni intergeneracional.
Salvant les distàncies amb l’anterior fenomen similar –les concentracions fantasma de therians van rebre molt hate–, es repeteix el procés: una activitat adolescent creada i divulgada a les xarxes arriba de sobte al món de la gent gran – al carrer i als mitjans– i redoblen els tambors de l’apocalipsi generacional. Aquesta gent que ara està fent el papanates és la que pagarà les nostres pensions. Sisplau, que arribi el meteorit.
Hi va haver un moment en què els actuals adults–boomers i generació X– van creure que no es convertirien en els seus pares. A diferència d’ells, de cultura tecnològica analògica, boomers i X dominaven la tecnologia. Van créixer amb ordinadors, internet és el seu invent, els mòbils els són propis i comprenen, almenys intel·lectualment, les xarxes. Han recorregut sense baixar totes les estacions de la revolució tecnològica: del telèfon fix al mòbil, del mòdem a l’ADSL i d’allà a la fibra, el wifi, l’smartphone i el 5G. Conèixer l’eina, van creure, evitaria que entre ells i els seus fills s’obrís la mateixa bretxa que els va separar dels seus pares. Avui és evident que no ha sigut així: els pares coneixen els mòbils, però la seva vida no passa en aquests. Un pare i un fill poden estar asseguts junts mirant dos mòbils iPhone idèntics i habitar universos incomunicats. És la distància que va entre enviar un emoji i tenir aura.
Per això, quan la realitat digital en què viuen els adolescents desembarca de tant en tant en el món físic, la bretxa generacional es fa tan evident que no queda més remei que implorar un meteorit, única sortida honorable per no sentir-se un dinosaure.
Els algoritmes, a més, no només difonen aquestes pràctiques: les amplifiquen i converteixen en contingut. Quan un adult veu batalles de farmejar aura no contempla simplement adolescents fent el tonto en una plaça, sinó també el producte d’una màquina d’atenció dissenyada per capturar mirades, incloses les seves. El meteorit que demana expressa així no només la incapacitat d’entendre els seus fills, sinó també l’esglai de viure dins d’una màquina d’espectacle que ja no controla.
Notícies relacionadesPerò hi ha una altra manera de mirar les batalles de farmejar aura: de manera horitzontal, improvisada, sense lideratge, de mòbil en mòbil, són capaços de reunir al carrer centenars d’adolescents. Fora del radar dels grans, per participar en esdeveniments incomprensibles per a ells, viure segons codis propis, amb regles i categories totalment alienes al món adult.
¿És una ximpleria? ¿I què si ho és? L’adolescència es defineix, entre altres coses, per distingir-se del món dels adults. Sempre ha sigut així. Vist d’aquesta manera, resulta fins i tot tranquil·litzador que aquests nois i noies que creiem que estan lobotomitzant les pantalles que nosaltres mateixos els hem donat i finançat actuïn exactament igual que nosaltres en el seu moment: Six seven.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
