Els cicles de la vida
Ficat en un d’aquests encallaments d’agost dels quals vols sortir fent el que sigui, però no tens res a fer perquè ets en un lloc gairebé fantasma, vaig proposar la meva tia i un dels meus cosins forçar la porta de la vella casa dels meus avis, a Vilardevós, a veure què trobàvem. No va ser necessari trencar res: va resultar que la meva tia tenia clau. La casa estava tancada i abandonada des de la mort de la meva àvia, fa gairebé vint anys, així que ens van impactar la brutícia i l’olor a l’empènyer la porta. Quan el cos s’hi va acostumar –el cos s’acostuma al fàstic queixant-se i exagerant–, vam començar la recerca del tresor que sabíem que no exisitia. Però que ho sabéssim no ens va aturar. El pas del temps des que no havíem tornat per aquell habitatge podia haver fabricat objectes de valor del no-res. La missió de la nostàlgia és reassignar interès a les coses que no en tenen. De fet, amb prou feines vaig entrar al menjador i vaig veure les antigues ulleres del meu avi sobre la lleixa de la xemeneia, d’un carey tirant a groc, m’hi vaig llançar. Estaven, sense utilitzar, com a record, des del setembre de 1989, quan va morir el meu avi. "Per a mi", vaig dir. "I les de l’àvia també", vaig afegir, agafant les que hi havia al costat.
Vaig entrar en una espècie de bucle i vaig començar a llançar a un pilonet coses que volia quedar-me, com un llibre de meditacions sobre la vida i les virtuts de la Verge Maria, una novel·la d’Isaac Bashevis Singer titulada Enemigo, unes tisores, les esqueles dels meus dos avis publicades a la premsa, i documents absurds, com rebuts de la contribució, segells de la seguretat social o postals de Guadalajara. No em vaig poder resistir a un portarretrats amb una foto de l’oncle Cuco, com anomenaven un germà de la meva àvia. Era una llegenda a la família que s’havia fet ric al Brasil quan ell i la seva dona van heretar la fortuna del matrimoni per al qual treballaven com a criats. Però la llegenda li va venir per dormir de tant en tant al cementiri per custodiar el cafè de contraban. La nit que tocava, baixava feliç al cementiri, movia una mica la làpida, tancava i es posava còmode, a l’espera que vinguésn a recollir la mercaderia. Així diversos anys.
Quan vaig tornar a Ourense aquella tarda, i vaig estudiar amb deteniment el botí i on el dipositaria –i què pensarien a casa al veure-ho–, em vaig adonar que poc abans d’anar-me’n de vacances havia caigut ja a un altre dels meus bucles, en aquella ocasió de dinàmica oposada. Moltes coses a què en el passat havia concedit cert valor, i que m’entossudia a conservar, van acabar al llarg del juliol a les escombraries, després de prendre consciència que no servien per a res i s’havien buidat de significat. Potser trencar o llençar –igual que acumular– tampoc serveix de res, en el sentit que no és útil i de vegades cal reposar el trencament o bregar amb el penediment. Però en els primers segons, t’allibera, et deixa a gust, eteri, i genera un buit que aprofites per col·locar les teves noves pertinences, a les quals en el futur els espera també el contenidor. Els cicles de la vida.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
