La Portada d'El Matí de Catalunya Ràdio
"Cronos", memòria i teràpia
Enric Auquer, en un fotograma de Cronos /
Avui arriba als cinemes "Cronos", i no és només una estrena de divendres: és un exercici de memòria col·lectiva que ens arrossega a aquelles 124 hores que van sacsejar Catalunya després dels atemptats de la Rambla del 17 d’agost del 2017.
A la incertesa de Cambrils, a la por, a l’angoixa, i a aquella sensació d’estar captius d’unes hores que no s’acabaven mai. Han hagut de passar nou anys perquè el cinema s’atreveixi a mirar de cara aquell episodi tan dolorós. I potser, quan algú vegi "Cronos" pensarà que encara era massa aviat. Avui en parlarem amb Enric Auquer, un dels protagonistes, amb el director de la pel·lícula, Fernando González Molina, i amb la que en aquell moment era directora de Comunicació dels Mossos, Patricia Plaja
Parlarem d’uns fets que van passar en una Catalunya que ja vivia profundament tensionada.
Érem a les portes del clímax del procés, i l’atemptat va ser un xoc tectònic. Un atac terrorista perpetrat per joves radicalitzats que havien crescut als nostres carrers.
Cronos captura de ple aquell ambient ofegador. Amb algunes llicències per a la ficció i posant el focus en la resposta dels Mossos d’Esquadra, que es converteix en el motor de la història.
El relat posa llum a la complexitat d’aquells dies. Als encerts, sí, i també als errors.En el terreny polític i en el policial.
Els atemptats del 17-A van ser un cop duríssim per a l’ànima del país. I, com passa sovint després d’una tragèdia, la commoció també va obrir la porta a l’oportunisme. A aprofitar-se del dolor, de la por i de la ràbia. La fórmula és senzilla: dividir el món entre ells i nosaltres. Entre els d’aquí i els de fora. I aquest discurs ha arrelat en una part de la societat catalana.
Ho atribuïm al procés, però potser hauríem d’enfocar també cap aquí. És difícil, per exemple, separar l’ascens d’Aliança Catalana de la ferida oberta pels atemptats de la Rambla. Un partit nascut precisament a Ripoll, el municipi on vivien i havien crescut alguns dels membres de la cèl·lula terrorista, i liderat per l’alcaldessa del municipi, Sílvia Orriols. Un espai polític que ha sabut convertir aquell trauma en un element central del seu discurs.
Però hi ha una dada que aquest relat oblida deliberadament: la immensa majoria de les víctimes del terrorisme al món són, també, persones musulmanes. I qui utilitza l’odi o el racisme com a arma política oblida una cosa tan senzilla com essencial: Els crims els cometen els individus, no pas els col·lectius. Ho dèiem aquesta mateixa setmana arran de l’assassinat de Manresa, i Cronos també ens ajuda a entendre-ho.
Perquè de vegades només la ficció és capaç d’explicar-nos del tot una realitat, i per això és necessari que l’art i la cultura recuperin un capítol com el 17-A. Per dolorós que sigui, per incòmode que resulti. La cultura també serveix per fer memòria i per fer teràpìa. Per evitar que el relat quedi en mans dels qui només volen dividir. I, en el cas de "Cronos", serveix també per fer una pel·lícula trepidant. Una pel·lícula que probablement us deixarà mal cos, però que cal veure. Perquè recordar no ens fa més febles, ens ajuda a entendre. I sobretot, ens ajuda a no oblidar
