Adeu, records per a tothom

Més de 60 anys arrelat, ell i tota la seva família, allà va criar els seus fills i aquests els seus, al mateix lloc, pròxim al comtat de Henry en què va néixer el 1934, al qual va voler tornar després de conèixer Europa i passar un temps fent classes a Nova York. Aquesta decisió també implicava una renúncia, deixar enrere, sense haver complert els 30, una bona feina com a professor i una posició al món literari que molts avui envejarien.

Va tornar amb por i incertesa, sabent que aquestes decisions, com totes les crucials, mai es prenen amb prou "sensatesa", però "amb la sensació d’haver fet el correcte". "D’alguna manera, un acaba on ha de ser, si està disposat a deixar-se portar". Això va dir Berry a Amanda Petrusich durant la visita que aquesta li va fer a la seva granja, a la qual l’autor la va convidar després d’un any d’intercanvi epistolar que es va iniciar arran d’una carta que ella, sentint-se "existencialment a la deriva sobre el futur del planeta", li va enviar amb l’esperança que li donés alguna resposta.

Així ho explica la periodista en una llarga peça publicada a la revista New Yorker el juliol del 2019 i a la qual jo he arribat ara, ja que l’anomenat periodisme narratiu no caduca, t’espera, igual que els bons llibres, com tots els que Berry va escriure, novel·les (Chai Editora ha publicat en castellà la seva sèrie de les Novelas de Port William, entre les quals la deliciosa Vida de Hannah Coulter ), poesia, contes, assaig, mentre exercia de granger, llaurant la seva pròpia terra, tot i que el determinant possessiu mai li va agradar, ni en la vida ni en la literatura.

Notícies relacionades

Pugna pel vot útil de la dreta

L’avançament no mou l’agulla

En un moment de la seva conversa amb Petrusich, l’autor va recordar quan ell i la seva dona van entrar "a l’autopista de Nova Jersey de tornada a casa. Portàvem totes les nostres pertinences en un Volkswagen Beetle. No vull semblar una espècie de místic, però vaig sentir un gran i profund alleujament, com si per fi estigués seguint el meu veritable camí". I tot gràcies al seu pare, que una tarda, asseguts al porxo de casa seva, la foscor s’estenia davant seu, li va dir: "Bé, he tingut una vida meravellosa, i no he tingut res a veure en això".

Als 84 anys, aquell home era conscient que no existeixen les decisions fonamentades. Quan Berry va tornar a casa ho va fer perquè va voler, no sabia si estava fent el correcte, el millor per al futur al qual la seva dona i ell aspiraven. La certesa que no es va equivocar va arribar molts anys després, en forma de felicitat compartida. No és fàcil aconseguir una vida senzilla, potser per això són tan pocs els que hi aspiren. Tant de bo arribi a la saviesa que Wendell Berry va heretar del seu pare i, com Hannah Coulter, pugui "anar-me’n d’aquest lloc amb generositat, acomiadant-me amb aquesta antiga salutació: Adeu, records per a tothom".