¿Trinxar el país?

I els hospitals, les escoles, els trens, les fàbriques, els centres de recerca, els comerços i les nostres cases necessiten electricitat. Encara més important: si volem descarbonitzar l’economia, en necessitarem molta més. Electrificar la mobilitat, substituir processos industrials basats en combustibles fòssils o produir hidrogen renovable no significa consumir menys electricitat, sinó consumir-ne més i produir-la sense emissions. Aquest és el debat que hauríem de tenir sobre el PLATER.

Catalunya parteix d’una situació singularment incòmoda. Ha desplegat renovables molt més lentament que altres territoris de l’Estat i continua depenent extraordinàriament de l’energia nuclear. Més de la meitat de l’electricitat catalana procedeix encara dels reactors nuclears, i al mateix temps hem decidit políticament que han de tancar.

És una decisió legítima, però l’aritmètica energètica existeix. No podem tancar les nuclears, electrificar la indústria, descarbonitzar el transport, atraure noves inversions industrials, construir centres de dades i simultàniament decidir que els aerogeneradors molesten, que les plaques fotovoltaiques ocupen territori, que les línies elèctriques alteren el paisatge i que cada projecte que supera les dimensions d’una instal·lació domèstica mereix una moratòria.

La resposta habitual és que posem les plaques a les teulades, als polígons industrials, als aparcaments i als espais ja antropitzats. Naturalment que ho hem de fer. Però això no resol per si sol les necessitats d’un país industrialitzat. L’autoconsum és una part de la solució, no un sistema energètic. Una economia moderna necessita generació, emmagatzematge, xarxes, interconnexions i capacitat suficient per garantir electricitat quan la indústria la necessita, no només quan fa sol damunt d’una teulada.

Hi ha una altra possibilitat: podem decidir no produir aquí l’energia que consumim i importar-la. Podem demanar a l’Aragó o a altres territoris que instal·lin els aerogeneradors i ocupin sòl amb fotovoltaica per després construir línies d’alta tensió cap a Barcelona, Tarragona o Girona. És una opció política, però caldria dir-ho explícitament. Aleshores el debat deixa de ser entre els qui estimen el territori i els qui el volen "trinxar", i passa a ser entre diferents maneres d’assumir les conseqüències territorials del nostre consum. Per què una comarca que consumeix molt més del que produeix hauria de tenir més dret a preservar el seu paisatge que una comarca rural que acaba produint l’electricitat que aquella necessita?

Això no significa posar plaques i aerogeneradors a qualsevol lloc. Necessitem planificació per decidir on es poden instal·lar i on no, protegint espais naturals, patrimoni, biodiversitat i sòls agrícoles valuosos, a més de compensar els municipis productors. I cal discutir els mapes del PLATER, corregir-los i escoltar els ajuntaments. El que costa d’entendre és que la resposta a qualsevol planificació territorial sigui una moratòria.

Catalunya ha practicat durant massa anys una política energètica que ha estat basada a ajornar decisions mentre els reactors nuclears garantien l’electricitat. Aquesta comoditat té data de caducitat i el calendari no s’atura.

A més, l’energia és política industrial. Europa està descobrint què significa tenir una indústria que competeix amb regions del món on l’energia és més barata. La química, la siderúrgia, el ciment o el paper necessiten electricitat abundant, estable i competitiva. Quan una fàbrica tanca perquè produir aquí deixa de ser competitiu, desapareixen salaris, proveïdors, impostos i capacitat productiva amb què financem hospitals, escoles i pensions.

Notícies relacionades

Distribuir la prosperitat

Un equip per comptar amb un diari líder i influent

Afrontem una transformació d’una magnitud comparable a la Revolució Industrial: substituir un sistema fòssil per un altre electrificat i descarbonitzat. Aquesta transició ocuparà espai. La qüestió racional no és aconseguir una transició sense impacte (això no existeix), sinó decidir democràticament quin impacte acceptem, on l’acceptem i com el minimitzem mentre garantim l’energia necessària.

Potser la pregunta no és si les renovables trinxaran Catalunya. La pregunta és què quedarà de la Catalunya industrial si continuem pensant que podem consumir energia sense produir-la.