Esperant Julián Godot

Si això fos una columna de futbol, podríem escriure: estem esperant Julián, però arriben Gordon i Adeyemi. I d’allà podríem deduir que sovint, quan desitges alguna cosa, trobes el que no sabies que buscaves (i et serveix).

Però això no és una columna de futbol, així que començarem així: estem esperant Julián, a finals de juliol, quan de sobte ens arriba a un incendi. A mi em va passar en un llogarret de Zamora. Ens van evacuar. Amb el cel ja taronja i l’aire de cendra i brasa, amb els noticiers obrint amb unes flames que creixien a només uns quilòmetres, mentre carros de la Guàrdia Civil ja pentinaven cortinos i comarcals de pedra i alzina, la megafonia de l’església informant del desallotjament urgent de les cases, vaig veure aquest senyor: un avi amb la maça de cartes a la mà a la porta de l’antiga escola, on cada dia a les cinc hi ha partida. "¿Avui no es juga?", deia. El poble ja buit. No sé si va jugar un solitari. Tres dies després vaig parlar amb l’alcalde a la barra d’aquest mateix local. Vaig lloar l’heroisme de quan va obrir tallafocs amb el seu tractor. Em va dir que no havien servit per a res. Que el foc no va incinerar el poble perquè, en l’últim moment, el vent va canviar de direcció. Penso en el last call del mercat de fitxatges. I en la gent que ha esperat Julián com s’espera Déu. O Godot.

Perquè hem esperat Julián de la mateixa manera que els dos captaires de l’obra de Beckett esperen Godot. Al teatre, Godot no arriba mai. Segueixen allà, parlant de sabates que no calcen bé i del temps en general i a la pregunta de "¿què estem fent?" es responen amb el títol de l’obra: Esperant Godot. Fins que fer-ho es converteix en la perfecta imatge de l’absurd de la vida.

Perquè estem esperant Julián i de sobte veiem també un eclipsi gairebé total. Aquest em va agafar a A Mariña, una regió gallega coneguda per la seva bellesa però també pel seu cel tupperware de cap per avall; una zona beneïda, on escups una llavor i floreix una fraga, però on sovint els núvols cobreixen el cel. Fins allà es van acostar milers de turistes europeus atrets per l’eclipsi. Jo somreia amb el bigoti tort. El dia D vam remuntar una serralada i ens vam estirar en un prat per veure-ho. L’increïble és que el cel era clar. Vam presenciar el procés durant 55 minuts pensant en què pensarien els nostres besnets quan trobessin a casa fotografies de tots els seus avantpassats mirant al cel amb aquestes ulleres futuristes de Sèrie B pagades per la diputació. Sentíem curiositat per saber què feien els animals (gallines, per exemple) durant el fenomen, sense adonar-nos que el comportament més estrany el protagonitzàvem altres animals (els humans). Les vaques ens miraven amb aquesta cara d’intel·ligència indiferent, com de saber-se de memòria les matrícules de tots els cotxes que passen. El Sol lluïa a dalt, però en els últims cinc minuts un banc de boira va llançar un esprint i el va tapar. Gairebé deixo anar una rialla. En una gasolinera, una hora després, uns hippies danesos posaven gasolina abans de desfer mig Europa després de no veure res. Havien esperat Godot i Julián.

Notícies relacionades

Distribuir la prosperitat

Un equip per comptar amb un diari líder i influent

Mentre he esperat Julián he conegut altres personatges. Per exemple, un cabrer ben maco. Abans es dedicava a fer bargueños, aquests mobles castellans de fusta i ossos. Però es va reinventar, com dirien els horteres, per viure en un llogarret munyint cabres. Al poble l’anomenen Panoràmix. I fa pinta de druida fan dels bolets lisèrgics, però al final tot és més fàcil. Pel que sembla, treballa amb dos més, un de fort i bonàs i un altre eixerit, als quals ja havien anomenat Obèlix i Astèrix. Així que a ell li va tocar Panoràmix. És dels pocs que viuen allà tot l’any, com si esperessin Julián o Godot o com si ja, en realitat, els haguessin trobat.

Hem esperat Julián fins a adonar-nos que no volíem ni que arribés ni que no arribés, perquè això significaria el final de les vacances, marcat pel tancament del mercat de fitxatges. Esperar Julián ha sigut viure l’estiu i entendre la vida. Ara haurem d’aprendre a esperar qualsevol altra cosa.