Genocides morts
He vist La desaparició de Josef Mengele, una pel·lícula certament interessant de Kirill Serébrennikov, el director de Limonov, aquell intent esbojarrat d’ensenyar la figura inquietant del poeta maleït. El film té moltes virtuts, com ara un acostament visual a la figura de "l’àngel de la mort", en blanc-i-negre, que construeix les peripècies del psicòpata nazi com si es tractés d’un thriller, amb les estratagemes que fa servir Mengele per ocultar la seva personalitat i, gràcies als nazis exiliats a Sud-amèrica, per amagar-se dels serveis secrets israelians. Tot això està rodat, com deia, en blanc-i-negre, i, a diferència del que podria sembla previsible, les escenes en color les reserva per a una hipotètica pel·lícula domèstica feta a Auschwitz. Claude Lanzmann, l’autor del documental Shoah, un monument a la memòria dels deportats, deia que l’Holocaust no es podia filmar perquè considerava que qualsevol acostament fictici era "una transgressió" i que provocar la llàgrima era "una manera de disfrutar". No sé què pensaria dels fragments en què veiem com Mengele practica els seus paorosos experiments. En tot cas, en color, són el contrapunt de la misèria moral del personatge que s’amaga.
Mengele va morir en una platja brasilera i, al cap d’uns anys, el 1985, es va descobrir que els ossos d’aquell cadàver corresponien, sense cap mena de dubte, al criminal genocida. Ningú no els va reclamar i van anar a parar, documentats i etiquetats, a l’Institut Mèdic Legal de Sao Paulo. Durant un temps, els estudiants de Medicina els van fer servir per a les lliçons pràctiques d’anatomia. En l’escena inicial de ‘La desaparició de Mengele’ hi ha un metge que adverteix els estudiants que aquelles restes són d’un famós nazi, el nom del qual els futurs metges desconeixen. Acaben la classe i desen el crani i l’esquelet en una caixa de fusta. És una caixa de fusta similar a les que Mengele enviava a l’Institut Kaiser Wilhelm d’Antropologia, Genètica Humana i Eugenèsia perquè verifiquessin la validesa dels seus estudis. ¿Validesa? ¿Estudis? La pràctica efectiva i recurrent d’unes tortures inhumanes.
He vist la pel·lícula els mateixos dies que hem sabut la mort a la presó de la Haia de Ratko Mladic, responsable del setge de Sarajevo i de la matança de Srebrenica, condemnat a cadena perpètua pel Tribunal Penal Internacional el 2017. Com ha dit un dels supervivents del genocidi, "que ell s’hagi mort no farà que els nostres morts tornin". Les fosses comunes són allà mateix. Slobodan Milosevic, president de Sèrbia en aquells anys lúgubres i pare ideològic dels assassins, també va morir empresonat, però va tenir un funeral quasi clandestí, amb la presència, això sí, del premi Nobel Peter Handke. Ara, Mladic sembla que tindrà honors d’estat (serbi) en el seu adéu. Els drets humans i la dignitat van guanyar fa nou anys i ara poden perdre una batalla pòstuma. Almenys en el cas de Mengele va actuar finalment allò que anomenem ‘justícia poètica’. És a dir, la reparació del mal més enllà de les lleis, en el terreny de la superior certesa moral.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
