El clima canvia, la ciutat no

El 8 de juliol, l’Observatori Fabra va anotar el rècord de temperatura absolut de Barcelona: 40,9 °C. El 90% de les nits d’aquest estiu han sigut més càlides de l’habitual. Si fins ara teníem 38 nits tropicals, que no baixaven de 20 °C, a finals de segle podríem arribar a les 74. I 50 més, qualificades com a tòrrides, que no baixaran de 25 °C. Durant el dia, el carrer és un forn amb un braser al paviment, les seves brases continuen escalfant tota la nit. A la ciutat de Barcelona van morir 370 persones per onada de calor l’estiu passat, em temo que la xifra serà més gran aquest any, quan acabi el setembre. Tant de bo m’equivoqui.

Descobrim, amb sorpresa, que els recursos de l’arquitectura popular mediterrània de protecció solar s’han quedat curts. Ja no n’hi ha prou amb arbratge, ventilació creuada, pèrgoles o persianes. A més és necessària una revolució en el disseny, els materials i les tecnologies aplicades a la construcció. Perquè la solució no és embotir-ho tot d’aire condicionat, depredador energètic i font de refredats i que envia al carrer la calor que treu del lloc que refresca.

Les ordenances de construcció s’han quedat obsoletes. No té sentit restringir els balcons de l’Eixample a un metre d’amplada màxima. ¿A qui molesta un vol més gran, que serviria per tirar ombra sobre la mateixa façana, donar empara i ampliar l’escassa superfície domèstica per poder viure a la fresca? ¡Que poc que ens han durat els ensenyaments de la pandèmia! Hi ha altres lleis absurdes, per exemple la que concerneix cobertes i terrats, que no permeten que aquest preuat espai, una fantàstica cinquena façana, contribueixi a pal·liar la desfeta climàtica. Per exemple, amb pèrgoles que protegeixin de la irradiació directa, mentre permetin oferir un espai d’estar i de cultiu, i ser al seu torn suport de plaques fotovoltaiques. D’altra banda, tot edifici públic s’hauria de concebre com a futur refugi climàtic. I, és clar, garantir-ne l’obertura a l’estiu.

Una altra preocupació concerneix la pluja i el vent. Les ciutats no estan preparades per al que s’acosta. Plourà menys, però amb gran virulència. Les prediccions parlen de duplicar els episodis de més de 200 mm en 24 hores en les pròximes dues dècades. ¿Per què no és obligatori recollir tota aquesta aigua en cobertes, amb sòls esponja i reutilitzar-la? Per refrescar la gent, els paviments o hidratar vegetació.

Notícies relacionades

Avaluem primer la reforma

Seat i Estat, una unió inconvenient

Cada edifici hauria de gestionar tres coses que fins ara hem considerat externes a l’arquitectura: el sol que rep, la calor que acumula i l’aigua que hi cau a sobre. El mateix pel que fa al carrer: recollir la pluja, permetre elements d’ombra com tendals, marquesines, porxos i garantir passos i itineraris a cobert. Hi ha moltes places i jardins que han estat buides aquests dos últims mesos, eren graelles humanes. Penjar un tendal blanc amb prou feines serveix de res. Hem de considerar l’ombra com una nova infraestructura urbana. L’arquitecte suís Philippe Rahm afirma que, ara, "la forma segueix el clima i la funció segueix la forma que segueix el clima", parafrasejant la cèlebre màxima del disseny "la forma segueix la funció".

Lamentablement, ja vam publicar aquest article l’estiu passat, i tornarem a publicar-lo quan les inundacions tardorals neguin algun túnel o el vent faci caure un arbre sobre algú. I l’estiu que ve, una altra vegada, segurament amb temperatures a l’alça i rècord de morts. El canvi climàtic avança a gambades davant la inacció política i social.