Pedro Sánchez i el ‘joïsme’

Cerco la definició del terme joïsme, però, atès que és un neologisme modern, encara no té entrada en els diccionaris clàssics catalans o castellans, per bé que en el Diccionario de Americanismos es troba el yoyoísmo, una paraula que es fa servir a Xile per definir "la afición desmesurada a hablar de uno mismo y pensar que todo gira a su alrededor". En l’àmbit de la sociologia, el joïsme es descriu com "un capteniment en què la màxima prioritat de l’individu són els seus propis desigs, la seva autosatisfacció i el seu benestar immediat, deixant de banda el compromís social o els vincles comunitaris". És a dir, cerco la definició del terme joïsme i... em trobo amb Pedro Sánchez.

El darrer exemple d’aquest narcisisme polític l’ha donat a l’entrevista que li ha fet Aimar Bretos a la SER, en què, com és habitual en el personatge, s’ha mostrat com el garant d’Espanya, el salvador del PSOE, el líder internacional del progressisme i l’ariet contra l’onada repressiva. Ni una sola màcula, cap error estratègic, cap misèria a la motxilla, tot net i polit, i ell transmutat en un Hèrcules heroic que s’enfronta a les forces del mal que, en la seva cosmogonia, acostumen a ser els Estats Units i Israel, amb una mica de Rússia. A partir del moment en què tot el que li passa a Espanya és per culpa dels malèfics agents exteriors i de la fatxosfera organitzada, desapareix la seva incapacitat per mantenir majories parlamentàries, la seva impossibilitat d’aprovar pressupostos, la seva responsabilitat en tenir una xarxa corrupta al seu voltant o, directament, la seva flagrant incompetència en contenir la crisi de Ceuta.

Sense autocrítica, i amb l’escenari d’una conspiració judeomasonicofatxa a la contra, Sánchez es presenta com l’única salvació per a l’esquerra en particular i per a Espanya en general. Per això assegura que esgotarà la legislatura (malgrat estar en procés de degradació), i per això mateix considera necessari presentar-se ell a les eleccions, donant per descomptat que, fora del seu lideratge, la terra socialista és erma. A partir d’ara, aquesta serà la lletania que repetirà ell mateix, els seus ministres i tots els altaveus mediàtics de la colla de la pessigolla: no hi ha errors propis, sinó envestides de les hordes fatxes, comandades per agents estrangers. Sánchez l’heroi del progressisme, el resistent contra els poders geopolítics, l’home que salvarà Espanya de caure en la més absoluta foscor.

Notícies relacionades

Ulisses contra els Murdokus

Margarita, amb M de missatge

Emperò, tot aquest sermó èpic que el converteix en un heroi de la resistència, què té a veure amb els errors de la seva acció política? És culpa de Vox que tots els seus amics del Peugeot gloriós estiguin sota sospita –i/o condemna– judicial? El PP és el responsable dels permanents incompliments de Sánchez amb els seus aliats d’investidura i de la pèrdua de la majoria parlamentària? La fatxosfera és culpable de l’enorme escàndol de Zapatero, joies incloses? Trump és el culpable de les derrotes electorals socialistes a les diferents autonomies on hi ha hagut eleccions? Musk és l’inventor de les fosques aventures de Leire? Israel és responsable de la pèssima gestió del seu govern en la crisi de Ceuta? De no haver estat capaç de donar una imatge de control, d’abandonar la gent de Ceuta fins a la desesperació, d’haver fet que exploti el conflicte mentre ell es mantenia de vacances eternes? I tots ells tenen la culpa de la pèssima política exterior de Sánchez, que inclou felicitacions de l’Iran i Hamàs, enfrontament amb els Estats Units i genuflexió al reietó marroquí? Dit altrament, el món mundial té la culpa de les misèries que acumula el seu mandat?

És un fet, avalat per la seva biografia, que Sánchez sempre ha defensat els seus interessos per damunt de la resta, i la resta inclou el seu partit i els seus aliats. Fins i tot els seus amics, que sembla que no coneix quan queden sota la diana. És el que té el joïsme, que només practica les relacions líquides. De fet, es creu un messies quan, en realitat, només és un polític incapaç d’assumir els errors que comet. Deu ser per aquesta autoestima estratosfèrica que considera normal presentar-se com un Jean Moulin de la resistència enfront dels enemics del progressisme, quan, en realitat, és el responsable del naufragi del vaixell.