Condemnar els menors és condemnar el nostre propi futur

Aquests dies, la infància s’ha tornat a situar al centre de l’actualitat política, i amb raó. Perquè quan parlem de nens, d’adolescents, de menors d’edat, en definitiva, parlem d’un dels col·lectius més vulnerables de qualsevol societat. La infància és una etapa vital en què tot és futur, o així hauria de ser, i als adults ens correspon garantir el dret de tot infant a ser, simplement, això: un nen.

Aquesta responsabilitat ens rebota especialment quan mirem cap a Ceuta. El debat sobre què fem amb els joves que arriben sols a les costes espanyoles diu molt més de nosaltres que d’ells. És, evidentment, un debat complex. I precisament per això no admet demagògia, vingui d’on vingui.

El primer objectiu hauria de ser sempre que aquests menors es puguin retrobar amb les seves famílies, quan sigui possible. Però quan no ho és, tenim una obligació elemental com a societat: garantir-los protecció, seguretat i acollida. La moderació no es pot convertir en una excusa per deixar de banda la humanitat. 

Ahir, la ministra d’Infància, Sira Rego, parlava de més de 2.000 menors no acompanyats a Ceuta. Una xifra que obliga a entendre la situació com una crisi humanitària, i que ens obliga també a preguntar-nos quines són les nostres prioritats. Perquè en qualsevol societat que es vulgui considerar avançada, les prioritats haurien de començar pels seus membres més vulnerables.

I atenció: aquesta necessitat de protegir els més febles no ens parla només dels qui arriben de fora. També ens parla d’aquí, a casa nostra. Parlem tant del Mohamed que dorm al carrer de Ceuta, com del Nil que no pot fer 3 àpats al dia a Catalunya, com de la Yasmin que viu una calor infernal a les aules. En el nostre model social, en què la pobresa infantil continua sent una realitat massa present. I en el nostre sistema educatiu.

L’escola és, per a molts infants i joves, molt més que un lloc on aprendre: és un refugi, un espai segur, una eina d’igualtat. Però també és un sistema que té marge per millorar. D’aquí pocs dies començarà un nou curs escolar a Catalunya, i ho farà amb una vaga educativa convocada per al primer dia de classe.

Però també amb un pla de la Conselleria d’Educació que preveu incorporar més de 1.000 professors, reforçar l’escola inclusiva i posar límits a l’ús de la intel·ligència artificial a les aules.

El debat entre sindicats i administració és legítim, i les reivindicacions laborals també ho són.

Però hi ha una cosa que hauria d’estar per damunt de qualsevol conflicte: els infants.Perquè si una societat --i les famílies-- tenen l’obligació de protegir els més vulnerables, l’escola i les institucions polítiques encara més.

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

Els menors que arriben sols a Ceuta i els nens que cada matí s’asseuen a les nostres aules tenen una cosa en comú: depenen dels adults, depenen de nosaltres. I aquest hauria de ser el punt de partida de qualsevol debat sobre la infància. Perquè posar els infants al centre no és només una qüestió de protecció, és una qüestió de país.

Un país que no és capaç de posar els seus nens en primer lloc corre el risc d’oblidar el més important: que està condemnant el seu propi futur i està buidant el món d’esperança.