Val més tard que mai

Un mes després el Govern s’hagi posat per fi les piles i hagi decidit assumir la resposta al caos que hi ha a Ceuta, des de la intolerable entrada de 80.000 marroquins amb la complaent indiferència o complicitat del Marroc, una entrada que el mateix Pedro Sánchez va qualificar d’atac a la nostra sobirania i integritat territorial, la més greu patida mai, afegeixo jo, per després inhibir-se’n i anar-se’n de vacances mentre els seus ministres feien infructuoses visites a la ciutat i dedicaven vergonyoses lloances a la cooperació de Rabat. Ha passat un mes, milers de migrants continuen vagant pels carrers de Ceuta i ningú assumeix cap responsabilitat. "Són coses que passen", va dir el ministre d’Interior i es va quedar tan ample. No, senyor ministre, és inacceptable que això passi.

Des del primer moment va quedar clar que la magnitud del que va passar desbordava la capacitat de reacció d’una ciutat que veia com la població es duplicava mentre el Govern es resistia a assumir la direcció de la resposta. M’avergonyeix que hagi trigat tres setmanes a nomenar un comandament únic per coordinar els esforços i fer tornar la normalitat (encara llunyana) a Ceuta.

No entenc que 30 dies més tard de la invasió encara no sapiguem amb seguretat quants migrants van entrar, quants van tornar i quants s’han quedat, cosa que ha convertit Ceuta en un lloc saturat, brut i insegur. Els ceutins n’estan farts, se senten desemparats i tenen raó. La violència que ha esclatat els últims dies és la conseqüència indesitjada i indesitjable d’aquesta situació. Desitjo que el Govern demani al rei Felip que vagi a consolar els ceutins i a mostrar-los la solidaritat de la resta d’Espanya.

No és acceptable que 30 dies més tard hi hagi desenes de nens que continuïn deambulant desemparats sense pares que els reclamin, ja que només apareixeran quan regularitzin la seva situació i puguin sol·licitar la reunificació familiar. Tampoc no és acceptable que hi hagi milers de migrants que caminin vagant per la ciutat sense sostre i sense menjar, sense lliteres ni latrines, mentre es decideix el seu destí. M’avergonyeixen les imatges d’aquella platja en què els immigrants aixequen les barraques sense condicions dignes d’habitabilitat o d’higiene. Ara tot són presses per recuperar el temps perdut davant una policrisi que és de seguretat, política, social, sanitària i humanitària alhora.

M’indigna la tebiesa del Govern amb el Marroc. Sembla que li té por per raons que se m’escapen. Ens interessa tenir una bona relació amb el Marroc per moltes raons però, si ens hem d’enfadar, som més forts: primer soci comercial, segon inversor, interconnexions energètiques, les remeses dels immigrants a Espanya suposen un punt del PIB marroquí, som la porta cap a Europa i contribuïm a configurar la política europea cap al Marroc. ¿De què tenen por?

Em revolta l’error diplomàtic i polític que comporta deixar el respecte de la nostra sobirania i integritat territorial a la bona voluntat d’un país que el que desitja és arrabassar-nos Ceuta i Melilla, com repetidament recorden aquests mateixos dies els ministres marroquins de Justícia i Assumptes Islàmics, en presència del mateix rei Mohamed VI, sense que el nostre ministre d’Afers Exteriors demani explicacions a l’ambaixadora del Marroc, com al seu dia va demanar al d’Itàlia per la desmesura de Meloni.

Està bé que el Govern anunciï ajudes (necessàries) per pal·liar els efectes del que ha passat sobre el turisme i el comerç local, però m’indigna que portem cinc anys de retard des que, el 2021, el Govern va anunciar un paquet de mesures que dorm el son etern. M’indigna perquè no es tracta de subvencionar sinó de defensar.

Notícies relacionades

Ulisses contra els Murdokus

Margarita, amb M de missatge

Em deixa perplex la ingenuïtat dels que, fins i tot dins el Govern, volen pensar que el Marroc és innocent quan Rabat, encara que hagi sigut per omissió, ha vist en el que ha tingut lloc un assaig general del que vol que arribi a passar un dia o altre. Els hackers de Jabaroot, que han publicat els noms de fins a 70.000 espies marroquins (em semblen massa), assenyalen que ho han fet per deixar entreveure el paper que han tingut en els recents esdeveniments dos consellers reials i el cap del servei d’intel·ligència interior del Marroc. És una acusació molt greu que no es pot acceptar sense proves. Del que no hi ha dubte és que Rabat deu haver pres bona nota de la nostra resposta tèbia i caòtica. Quan li convingui i ens torni a veure febles, com sens dubte ens veu.

I em repugna la discussió entre el Govern i l’oposició sobre l’acollida dels menors perquè desvia el focus del realment important i perquè amb els menors no s’hi juga. La diferència d’opinions entre la ministra de Defensa i el ministre d’Interior sobre el paper del CNI també desvia l’atenció de qüestions més importants. I cal recordar al PP que no tot s’hi val per desgastar el Govern, a més que en qüestions de política exterior tot el que no sigui actuar junts ens debilita davant un món que ha d’assistir perplex a tanta incompetència. I encara més quan el que està en joc són coses tan serioses com la nostra sobirania i la nostra integritat territorial.