Vacances

Postals d’estiu

1
Es llegeix en minuts
Postals d’estiu

EPC_EXTERNAS

Els records de l’estiu tenen casa pròpia al barri de la memòria. Per més que Instagram s’entossudeixi a edulcorar-la, la vida continua sent tan complexa com la resta de l’any. Vet aquí, doncs, una petita mostra de contrastos.

La desconnexió. Mont-roig del Camp, Tarragona. La meva feina a la ràdio em continua omplint, però la placidesa de no estar lligat a un horari, el gaudi dels àpats familiars, ¡i a sobre tornar a veure la mar!... Això no es paga amb diners.

La indefensió. Aquesta sí que va ser pagada. T1, aeroport del Prat. Llarga espera, gairebé dues hores, d’un servei contractat per guardar-te el cotxe mentre ets fora amb el compromís de lliurar-te’l quan tornis. Al final, es va haver d’anar fins a un aparcament a la quinta forca per recuperar el vehicle. Explicació: "És que estem desbordats...".

La plenitud. La vall del Sueve, Astúries. La muntanya, el silenci, el cel, l’amor amb la parella, uns amics dels de debò. El catàleg de la felicitat ple a vessar. Aquells moments en què et sents capaç de tot.

La fragilitat. Del tot al no-res. Voltants de l’estació central d’Amsterdam. Carregat de maletes, les cames s’enreden amb un abric i m’emporto una hòstia de cal Déu. L’artrosi m’ha colonitzat els genolls i ja no soc el d’abans. Em fot –i m’espanta– reconèixer-ho.

L’evasió. No concebo un estiu sense llibres. Aquest any n’hi ha hagut dotze. Des d’una història distòpica amb canibalisme a gran escala fins a un atemptat per carregar-se tots els líders europeus a l’illa d’A Toxa. La literatura i la imaginació són continents sense fronteres.

Notícies relacionades

La vergonya. En la vida real sí que hi ha les fronteres. I el coi d’atzar de néixer en una banda o l’altra. Al semàfor d’un carrer allunyat del centre de Madrid, un noi negre ven mocadors. Sobre la seva cara a la finestreta, que he tancat prèviament. No tinc valor de mirar-lo als ulls. M’incomoda, em molesta. Em sento una merda. I potser ho soc.

Moral. És possible que l’estiu sigui un estat d’ànim, inclinat cap al benestar. Però no funciona com a vacuna ni remei de les nostres contradiccions.