A La Mareta
Quan Sánchez reflexiona
Ja fa una mica més de dos anys que el president del Govern es va prendre cinc dies per meditar si seguia o no seguia a la Moncloa. Quan ho hagué decidit ho va comunicar a la ciutadania i fa dos anys que governa entre convulsions i inèrcies. Amb un precedent així, deu haver aprofitat les vacances a La Mareta per reflexionar a fons sobre les seves tasques de govern més imminents. Evidentment, l’intent d’invasió de Ceuta li genera grans preguntes: què fer amb les fronteres quan es vol ser partidari d’un món sense fronteres? Com aconseguir que les regularitzacions d’immigrants esquivin la llei física de l’efecte crida? O: com no fer un lleig a Mohammed VI quan envia una massa disruptiva de marroquins a Ceuta?
Altres qüestions d’Estat el deuen haver aclaparat, a La Mareta: què faig amb Puigdemont? Què passa amb els díscols del PSOE i amb els jutges sectaris? Hi ha manera d’anul·lar Trump, Netanyahu, Meloni, Le Pen i Milei per fundar un món millor? Un altre capítol no és menys urgent: què faré perquè no se’m reprodueixin els Koldo, Ábalos, Cerdán, Zapatero i Leire? S’acaben les vacances i els jutjats reprenen l’activitat, la Guàrdia Civil segueix amb les indagacions i els jutges desempolsen lligalls i transcripcions telefòniques.
Pel que es veu, a Ceuta, comandament únic; amb Puigdemont, que ho arregli Illa; de Trump ja se’n cuida Albares, però aquí seguiran els jutges amb el seu poder independent, infatigables i en alguns casos amb excés de zel. Els casos més grans són de corrupció i qualsevol sap que només la rectitud i la transparència institucional –l’imperi de la llei– poden salvar un país de veure’s en terres corruptes. En una societat accelerada, que hi hagi corruptes coincideix amb l’anquilosament dels partits i la manca de sistema de refrigeració.
Notícies relacionadesLatent sempre hi ha la corrupció com a atavisme, igual que la vella picaresca, i, per efecte, la bombolla, la vella bombolla en què el corrupte-corruptor es considera immune a tot, inviolable, com en una cristal·lització matemàtica. Els càlculs del corrupte, segons suposa, mai no poden fallar. Alguna cosa el fa invulnerable: en conseqüència, més agosarat. Així han esclatat diversos episodis escabrosos en aquests temps de Pedro Sánchez a la Moncloa. Ara Ceuta pot ser la seva fatalitat però, en cas de col·lapse, la corrupció en serà la darrera gota.
Fa qui sap quant, existia una cosa que es deia exemplaritat. La presidència de Jimmy Carter (1977-1981) va coincidir amb l’etapa de primer ministre del laborista James Callaghan al Regne Unit (1976-1979). La relació va ser bona, fins i tot personalment. Carter no passarà a la història pels encerts de la seva política exterior, ni Callaghan podrà esborrar la taca d’haver hagut de demanar, per la mala política econòmica, la intervenció de l’FMI. Però compartien un cert sentit de l’honestedat. Callaghan tenia un vestit fet d’una tela amb les seves inicials –coincidents amb les del líder britànic– entreteixides. En va oferir a Carter els retalls sobrants per fer-se un vestit. Carter ho rebutjà: com a president, no podia acceptar regals. Va acabar pagant cinc lliures esterlines de la seva butxaca i així va poder fer-se fer el seu propi vestit. Qui sap si coses així encara passen en aquesta vall de llàgrimes.
