I mira que ho peten

Doncs el cas és que, avui, La Fúmiga es permet tres sold out consecutius al Sant Jordi a mesos vista. És posar les entrades a la venda i volen. Sense cap mena de promoció institucional, justament per allò que amb tanta mala bava es deia abans contra aquells grups de rock pioners. Hi havia malvolença el 1991 i fins i tot apriorismes culturals del pitjor tarannà. Però, sobretot, hi havia enveja. També per part d’alguns grups d’èxit que es miraven amb recel aquells de nous.

Per no parlar d’Oques Grasses, que no omplen tres Sant Jordis. En un moment van vendre consecutivament entrades per omplir quatre estadis Lluís Companys. Si volguessin aprofitar, de segur que omplirien també un cinquè dia.

Notícies relacionades

Roses a l’asfalt

Instrumentalitzar la desgràcia aliena

Ningú avui pot seguir amb la cançoneta maliciosa contra una expressió musical perquè s’expressa en català, com si cantar en català fos artificiós. Ni qüestionar el seu nivell, que és caure igual de baix. Això, de fet, només amaga una latent animadversió i uns prejudicis seculars que no només no desapareixen, sinó que sembla que en ocasions emergeixen amb més força.

Hi ha una pregunta que ningú a Espanya o en el circuit musical espanyol vol fer-se o respondre: ¿per què uns grups que a Barcelona són un fenomen de masses són pràcticament ignorats a la resta d’Espanya? I això, evidentment, té una translació mimètica en les fórmules musicals que se senten a Espanya. ¿Saben quantes vegades se sent una cançó en català en aquestes ràdios que estan 24 hores punxant música? Zero patatero. Tampoc en basc ni en gallec. És clar. Malgrat que estem en la legislatura de l’Espanya plural; si no, ves a saber com seria.