80.000 ‘invasors’

Ens convé tenir les millors relacions (i també a ells amb nosaltres) perquè ens beneficia a tots dos. A més, una altra Marxa Verda seria la gran catàstrofe. Els necessitem no només per blindar el mur de Ceuta i Melilla, també pel terrorisme. I la seva relació amb Amèrica (no només Trump) i Israel, en el marc dels Acords d’Abraham, ha revaloritzat el seu estatus mundial.

El 2021, amb la gran allau de nens, ja vam pagar el suport al Front Polisario. Per als joves marroquins –i subsaharians– arribar a Espanya és una aspiració a viure millor. Cal tenir-ho en compte. Potser per tot això Sánchez va canviar respecte al Sàhara. Amb realisme, però sense consens: ni en el PSOE, ni en el Govern, ni amb el PP. ¿Inevitable? Potser, però dolent.

A més, som un país garantista i no podem tornar immigrants –i menys menors– de forma expeditiva. Hi ha sentències espanyoles contra autoritats nostres. I una del Suprem de juliol –amb un magistrat ponent que va ser alt càrrec de Justícia del PP– va concloure que els que entren nedant –sense forçar el mur– no poden ser tornats. I aquesta sentència –molt difosa pels qui dominen les xarxes socials– va contribuir a l’entrada dels 80.000. ¿Instigats per qui? ¿Per la "guerra híbrida d’algun actor interessat", com apunta Margarita Robles? ¿Pel Marroc? Però potser Rabat no va voler contrariar els instigadors i l’eco entre el seu poble –tenen eleccions a final de setembre– i només es va rentar les mans, pensant que la marea no seria tan forta i que trauria algun rèdit. Que després facilités el retorn del 90% dels invasors i parés l’amenaça del 15 d’agost apunta en aquesta direcció.

I el Govern fa bé a no voler apujar la tensió amb Mohamed VI perquè, si el conflicte s’agreuja, ni Espanya –ni Ceuta i Melilla– guanyaran res. Que dels 80.000 que van entrar, 70.000 fessin marxa enrere és, dins del desastre, el mal menor.

Però de desastre, n’hi ha. S’han quedat uns milers d’invasors (molts, menors) que fan que la ciutat pateixi una gran crisi humanitària, que ha revoltat el president ceutí. ¿Per què el Govern ha tardat un mes a decretar el "comandament únic"? Inexplicable, tret que el president –que va admetre que era "un atac a la sobirania nacional" – quedés tocat per la crisi política del curs passat i cregués que, solucionats els 70.000, els altres 10.000 comptaven menys. Cras error, perquè els ceutins se senten violats i tot està fent-se explosiu. Una Ceuta en caos és fatal per a Espanya. I Sánchez ja està rebent la bufetada.

El president Vivas –i el PP– han criticat, amb molta raó, el retard. Però Ceuta pot ser una gran crisi d’Estat i la posició d’Espanya davant el Marroc i la UE perdrà força si els dos grans partits que –agradi o no– han votat els espanyols, es dessagnen mútuament. Invocar el Rei, que només una vegada, i amb Zapatero, va anar a Ceuta, és un error. Treure pit davant el Marroc –on el nacionalisme és la cola social– és una mala reacció. I, digui el que digui Aznar, a Ceuta hi ha persones a protegir.

Notícies relacionades

Sindicats en campanya electoral

Pluges i excepcionalitat

¿El xoc entre Robles i Marlaska? La cap dels serveis secrets ha de defensar el CNI. Alguna cosa devia fer i posar-lo a la picota debilitaria l’Estat. I sembla que ningú, ni tan sols el Marroc, va preveure la intensitat de la marea. Espanya tampoc hauria pogut contenir-la sense el Marroc i sense recórrer a la força bruta, cosa que ho hauria empitjorat tot.

¿Qui va instigar la invasió? Potser el més assenyat sigui que ho sospitem, no ho proclamem, i el Govern en prengui bona nota. L’evident és que Ceuta –invasió i crisi actual– demostra, una altra vegada, que si el president i el líder de l’oposició es repel·leixen –i volen liquidar el contrari–, Espanya en té menys. I tampoc resoldrem allò dels menors –vital per a Ceuta– si el Govern central i les autonomies del PP estan en guerra.