Ultrarics amb superpoders

Tocqueville va profetitzar, fa molts anys, que la democràcia als Estats Units dissoldria les jerarquies hereditàries, però que amb el pas del temps arribaria a recrear una aristocràcia de caràcter industrial. Avui, la profecia s’ha complert, però l’aristocràcia que n’ha sorgit és la tecnològica.

Els noms propis d’aquesta nova aristocràcia són només la punta d’un iceberg. Rere l’elit dels ultrarics globals s’estén una altra elit, la formada per l’1% més ric de cada país, que cada vegada acumula més béns. A Espanya, el 23,9% de la riquesa ja està en mans d’aquest 1%; a Alemanya, el 27%; als Estats Units, el 31,6%; a Mèxic, el 40%; a Rússia, el 48,6%, i al Brasil, el 63%. Hi ha entorn de 3.428 milmilionaris al planeta, i ja acumulen més de 20 bilions de dòlars. I la seva fortuna no para de créixer. En aproximadament cinc anys ha augmentat un 53%.

El canvi que s’està produint és qualitatiu. Quan una porció tan estreta de la població s’apropia d’una part tan àmplia dels béns, el veritablement greu ja no és la injustícia de la desigualtat, sinó més aviat el risc democràtic que representa la concentració de tant poder en tan poques mans.

Un recent informe d’Oxfam descriu el mecanisme que utilitzen els ultrarics per arribar al poder. Ho sintetitzaria en tres assalts. El primer, als mercats: fins a monopolitzar-los. El segon –finançant els partits–, a l’Estat, fins a capturar-lo, inspirant lleis a mida dels poderosos. I, finalment, a l’esfera pública, fins a aconseguir l’hegemonia ideològica. En aquest últim assalt, els ultrarics utilitzen tots els mitjans per imposar una narrativa que presenta la desigualtat com una cosa consubstancial a la naturalesa i a l’Estat com el pitjor dels mals.

¿Podrà subsistir la democràcia davant aquests múltiples assalts?

No hi ha ningú que ho sàpiga amb certesa. Però una cosa és ben segura: l’esfera pública democràtica estarà cada dia més assetjada. Alguns dels ultrarics s’han llançat a conquerir-la. Tenen sota control indirecte una bona part dels mitjans tradicionals –Google i Meta proporcionen bona part de les vies per les quals obtenen audiència i publicitat– i, a més, governen directament les plataformes a través de les quals ens comuniquem: d’una banda, Zuckerberg posseeix Facebook, Instagram, WhatsApp i Messenger, i de l’altra, Page i Brin controlen l’accionariat d’Alphabet, propietària de YouTube.

L’última manera de reblar el clau serà la IA. Altman (OpenAI: ChatGPT) i Amodei (Anthropic: Claude) són nous actors en aquesta escena tecnològica, però ja comencen a concentrar una part molt significativa del trànsit mundial de xatbots. Canviaran, potser, els noms, però la concentració de poder seguirà la mateixa lògica que fins ara.

¿Què quedarà, ben aviat, de la sobirania popular i de les eleccions?

Notícies relacionades

Roses a l’asfalt

Instrumentalitzar la desgràcia aliena

Algunes eleccions dels pròxims mesos ens ajudaran a respondre: les presidencials brasileres de l’octubre, les eleccions de mig mandat dels EUA al novembre i les franceses l’abril del 2027. El resultat d’aquestes convocatòries pot ser molt revelador.

En cada una de les paperetes hi haurà, amagada, una pregunta: ¿quin marge li queda a la política democràtica davant el poder dels diners? Llavors, veurem si la democràcia continua dreta o ha començat a buidar-se.