Tenir sempre a mà el mar

Explica una bona amiga que la primera vegada que va sortir de la ciutat on va néixer, on ara viu, va sentir que li faltava l’aire, li costava tant respirar com quan pateix un atac d’asma.

L’asfíxia es devia al fet que no veia el mar, el lloc on els seus pares l’havien portada en un viatge familiar amb cotxe per les carreteres d’una Castella que llavors s’anomenava la Vella era a l’interior, no tenia la costa que ella estava acostumada a recórrer, els penya-segats, les platges de sorra fina envoltades de dunes on en les excursions escolars pujava amb les companyes com si fossin muntanyes, les aigües enfurismades, sempre fredes, les fortes marees, sobretot les del setembre, l’olor de salnitre, aquella aroma impossible de replicar, és com el petricor, no hi ha flascó que pugui contenir-lo, i la llum d’infinits matisos, capaç de passar del gris metàl·lic a aquell blau verdós que s’acaba tornant celeste al cap d’uns quants segons, els mateixos que dura la fase total d’un eclipsi de Sol.

Després de recuperar l’alè, la meva amiga es va preguntar com podia viure així la gent, envoltada d’una vasta extensió de terra, sense un horitzó per mirar a la recerca de la calma que només s’aconsegueix a l’arribar a aquella línia invisible on el mar es confon amb el cel.

De tornada a casa, és probable que oblidés de seguida –la memòria de la infància és paradoxal, efímera en el moment en què el record es forma i persistent després, quan torna a nosaltres, és la nostra empara a l’entrar en la vellesa– el que havia experimentat, això que ara explica com si ho visqués de nou, potser ho prova, potser es continua ofegant lluny del mar i per això va decidir tornar, deixar el seu adorat Madrid, al qual, d’altra banda, ja no reconeixeria.

Tot i que Georges Perec va titular un dels seus millors llibres La vida, manual d’ús, no hi ha regles per a aquesta finalitat, però en canvi sí que hi ha éssers que ens acompanyen quan ja no hi són, com la Belén, que abans de morir va deixar al Jose, la seva parella, un manual de recomanacions, entre les quals hi havia aquesta: "Tenir sempre a mà el mar". Ho diu Ida Vitale en uns versos preciosos: "El azar, ese dios extraviado que libra su batalla, fuego a fuego, no está solo escondido en la batalla: a veces un gorjeo lo delata y, sobornado, entonces admite durar un poco en la alegría".

Notícies relacionades

Pugna pel vot útil de la dreta

L’avançament no mou l’agulla

Va ser ventura joiosa que el mateix dia que la meva amiga va evocar aquella anècdota de la seva infància i el Jose la instrucció número 76 de la Belén jo llegís això que E. B. White va escriure el 1941: "El mar contesta todas las preguntas y lo hace siempre del mismo modo; porque cuando uno lee en los periódicos sobre las discusiones interminables y las disputas y las predicciones y los disturbios, los desacuerdos y las decisiones fatídicas y los acuerdos y los planes y los programas y las amenazas y las contraamenazas, en ese momento cierra los ojos y el mar descarga una enorme ola más en la serie ininterrumpida que se ha sucedido desde el comienzo del mundo y se encrespa y rompe y regresa echando espuma y dice: ¿Ya?".

Torno a la rutina, prenent prestat el bonic títol de la novel·la de Carme Riera, "te deix, amor, la mar com a penyora".