Bagatel·les estiuenques

Per exemple. Aquell Ronaldinho que va aparèixer a la final de Mundial fent de comparsa circense, amb Ronaldo Nazário, acaba de fitxar com a nou jugador del Ravenna, que és un equip de tercera en una bellíssima ciutat italiana d’arrels bizantines. No sembla que la cosa vagi més enllà d’un estratagema publicitari, però el fet és que ha estat rebut amb honors d’estrella.

Notícies relacionades

Avaluem primer la reforma

Seat i Estat, una unió inconvenient

Llegeixo la notícia poc abans de xocar contra una realitat estiuenca, aquesta vegada de la mà d’Ana Sánchez, de qui m’ho crec tot, perquè "rastreja activitats insòlites" a EL PERIÓDICO i perquè va publicar un llibre en el qual surten, entre d’altres, pastisseries per a gossos. Aquesta vegada ens parla d’una casa de la por (Extreme House, en diuen) al parc Horrorland que, a la tardor, es podrà visitar a Illa Fantasia. Encara no m’he refet de l’espant. Quan era jove, les cases encantades eren més aviat un engany amable que s’anunciava amb veu molt greu i tremebunda a les fires dels pobles i que, després, un cop dins, es convertien en un modest laberint de nimietats que feien més aviat riure. Després van venir els de La Fura dels Baus i el festival de carn i fetge es va fer més tangible, sobretot en els primers muntatges, quan et perseguien en un carro de supermercat i et tiraven trossos de pulmons de porc a la cara. D’acord, també pagàvem per veure-ho (i per patir una mica), però no recordo haver signat cap contracte –com sí que faran els visitants d’Horrorland, tal com adverteix Ana Sánchez– en el qual reconeixes i acceptes que pots patir paràlisi permanent. O morir. M’estimo més pensar que és una maniobra comercial, una posada al dia d’aquells udols terrorífics de les atraccions de fira, però resulta que aquí no solament vols que t’espantin, sinó que t’humiliïn i et facin beure aigua bruta de caca.

Amb la capacitat d’astorament al límit, em diuen que en alguns concerts de música pop, multitudinaris i cars, es venen entrades (‘No view, audio only’) que només et donen dret a no veure res i a escoltar, amb una acústica dubtosa, la música. De cara a la paret. I valen 70 euros. Podràs dir als amics que hi eres, al concert, això sí, sense entrar en detalls. Ens estem enfonsant. Potser només són bagatel·les estiuenques, però ens estem enfonsant.