La cadira buida

Amb el retorn de Pedro Sánchez de les seves generoses (i inacabables) vacances, la convocatòria del Consell de Ministres després d’un llarg (i problemàtic) mes sense reunir-se i la desfilada de ministres al Congrés per donar les necessàries (i absents) explicacions sobre la crisi de Ceuta s’inicia el curs polític probablement més intens i tensionat de la democràcia. I, sens dubte, el més difícil de la carrera política de Sánchez.

És cert que el líder socialista és un pura sang de la política que ha fet de la resiliència un mèrit inesgotable, i que ha aconseguit donar la imatge que pot vèncer totes les batalles, però la realitat és pètria i no li donarà marge. Sánchez enfila el final d’una legislatura amb tal nivell de descrèdit que només se salva per la ineficàcia dels seus opositors, totalment despullat d’arguments sostenibles. L’estiu ha estat una piconadora de confiança i credibilitat, i resulta sorprenent que sigui ell mateix qui hagi alimentat i treballat en la seva pròpia caiguda. És cert que té molts recursos retòrics i que és capaç d’estirar el xiclet de la vinguda del fascio fins a límits sorprenents, removent la cultura de la por com a esquer per esgarrapar els vots a la seva esquerra. Però sembla inversemblant que aquesta vegada li pugui funcionar en un electorat que ja no el veu com a salvador, sinó com a nàufrag. Un nàufrag que, en el seu deliri per sobreviure, és capaç d’enfonsar el Titanic.

Aquest és, probablement, el seu taló d’Aquil·les. Tot i que Sánchez usa i abusa reiteradament de la ideologia per vendre la seva gestió política, és justament la mala gestió –i no la ideologia– el que deixa el rei despullat. Com és possible que hagi comès tants i tants errors de primer de Polítiques, ell que justament semblava tenir un màster en la matèria? Sobretot perquè després de navegar al bell mig de tants escàndols de corrupció, hom hauria imaginat que seria una mica més prudent en les seves decisions. Dels Ábalos a les Leires, passant pels Santos i la família, Pedro Sánchez havia anat circulant per la via com si res el concernís, indiferent a la gravetat de tenir tot el seu entorn als jutjats. Però tot i així semblava que podia aguantar, i en aquesta direcció caminaven les esperances dels seus acòlits. Ho semblava fins que va començar l’escàndol Zapatero, i és aquí on Sánchez va començar a mostrar feblesa. L’error de mantenir la confiança a Zapatero in extremis, sense cap escut davant l’enorme dimensió de l’escàndol, va ser la primera esquerda seriosa al mur de contenció de la seva resiliència. És davant l’escàndol Zapatero que Sánchez comença a demostrar que ha perdut el control. I a partir d’aquí els errors entren en barrina.

Notícies relacionades

Mirem França de prop; el lloc on avui es debat quin món vindrà

Informació meteorològica

Ha estat el seu estiu horribilis, i no només per la coincidència de dues crisis d’enorme importància, la crisi dels incendis i la crisi d’estat que va significar l’allau humana de Ceuta. Ho ha estat sobretot perquè ha gestionat de manera tan potinera i incomprensible ambdues crisis, que ha aconseguit allò més temible per a un líder polític: no ser confiable. És a dir, ha demostrat que no és capaç d’estar a l’altura i de gestionar una situació d’alt risc. Per què va marxar de vacances just quan els incendis devoraven centenars de milers d’hectàrees, amb la desesperació lògica dels afectats? Si aquella decisió ja va ser una mostra d’irresponsabilitat, la seva tossuderia a mantenir-se en vacances quan desenes de milers de migrants violaven una frontera de Schengen, i feien esclatar la crisi de Ceuta, ha estat pura dinamita per a la seva credibilitat presidencial. I a partir d’aquí, de pèssim a pitjor: una feblesa patètica –i pública– davant els interessos marroquins; incapacitat per donar mínimes explicacions públiques; descontrol absolut en la situació a Ceuta, que reiteradament ha clamat la seva solitud; menyspreu a la petició lícita de l’oposició; baralla potinera amb Itàlia, sumada al desconcert amb Dinamarca i la resta de països que han expressat preocupació; i, en definitiva, la imatge d’un timó sense capità, amb la nau a la deriva.

Sánchez no caurà per la corrupció dels seus entorns. Caurà perquè ha deixat de ser un líder confiable. Aquesta és la kryptonita del seu lideratge.