Acords i desacords

Mentre nord-americans i iranians semblen disposats a tornar a negociar després que hagi acabat el termini de 60 dies que es van donar per aconseguir-ho, altres notícies que arriben del Pròxim Orient poden ser més positives... o potser no, que tampoc convé exagerar.

Els saudites podrien aconseguir el seu somni d’accedir a la tecnologia nuclear civil amb ajuda nord-americana. Sembla en principi una bona notícia, però està plena de trampes: per començar, complica qualsevol possible negociació nuclear futura dels EUA amb l’Iran, perquè l’acord permet a Riad enriquir urani mentre que a l’Iran se li nega aquesta possibilitat, i Teheran hi veurà una doble vara inacceptable. L’acord tampoc agrada a Israel, que justificadament desconfia de tots i que injustificadament vol ser l’únic país de la regió amb accés a tecnologia nuclear. Ningú més. Punt. I tampoc agrada als Emirats Àrabs Units (EAU), que ja van fer el 2009 un acord similar amb els EUA però amb dues condicions que ara Washington no exigeix a Riad: acceptar inspeccions de l’AIEA sense previ avís i renunciar a produir el seu propi combustible nuclear. Una altra diferència és que els Emirats Àrabs van acceptar participar en els Acords d’Abraham i normalitzar relacions diplomàtiques amb Israel, condició que als saudites no se’ls va exigir en principi, tot i que Trump, sempre confús, l’ha afegit més tard (de paraula) amb Netanyahu aplaudint amb les orelles, ja que sap bé que amb aquesta condició l’acord naixerà mort perquè Riad no establirà mai relacions amb Israel a menys que aquest país accepti un Estat palestí, i això és anatema per a Bibi, que fa 20 anys que treballa per fer-ho impossible. I ho està aconseguint, que és pitjor.

Aquest acord suposaria molts milers de milions de dòlars per a les empreses nord-americanes que construeixin aquestes instal·lacions, un enorme guany assegurat, que és el llenguatge que Donald Trump entén i amb el qual es troba còmode. Però cal reconèixer que no es tracta només de diners. A favor de l’acord cal citar també que reforça la relació dels EUA amb l’Aràbia Saudita i que Washington podrà controlar el programa nuclear de Riad i impedir-ne l’ús militar. O això diuen. També, i no menys important, l’acord tanca la porta a les ambicions de la Xina i de Rússia de poder sortir-se’n i aconseguir menjar-se un tros del pastís nuclear al Pròxim Orient. Els deixa un pam de nas mentre els saudites aconsegueixen el seu somni d’obrir-se a l’energia nuclear per cobrir les seves necessitats i reduir la seva dependència del petroli, així deixarien més cru per exportar. El gran risc és que si alguna cosa surt malament, una opció que no és impossible, aquest acord pot obrir la porta a una perillosa cursa d’armaments a la regió, una carrera a la qual es llançarien, d’entrada, Turquia, Egipte i l’Iran.

Notícies relacionades

Pugna pel vot útil de la dreta

L’avançament no mou l’agulla

L’altra notícia d’aquests dies és l’acord de defensa entre països tan diferents com Turquia, membre de l’OTAN; el Pakistan, única potència nuclear musulmana, i l’Aràbia Saudita, líder del món sunnita i amb grans reserves de petroli. Aquest pacte entre sunnites inclou un compromís de defensa col·lectiva a l’estil de l’article cinc de l’OTAN i amplia un altre acord de l’any passat pel qual Islamabad posava el seu programa nuclear "a disposició" de Riad si un dia ho necessita. La notícia no agrada a americans, xinesos i russos (tampoc a Israel), que es veuen marginats de l’intent de reordenar la geopolítica regional. Són notícies preocupants perquè, amb tota l’arquitectura de seguretat nuclear desmantellada, amb americans, russos i xinesos armant-se i modernitzant els seus arsenals, amb el risc no descartable de l’ús d’armes nuclears tàctiques per Rússia en la guerra d’Ucraïna, amb Corea del Nord nuclear, per lliure i dirigida per un boig, amb els creixents dubtes de països com Alemanya, Polònia, el Japó i Corea del Sud sobre la protecció del para-sol nuclear americana amb el voluble Trump a La Casa Blanca... Amb tot això, aquests últims moviments diplomàtics poden acabar augmentant el risc en una zona tan volàtil com el Pròxim Orient, on la tensió continua augmentant perquè Trump ara amenaça de bombardejar Oman i asfixiar econòmicament l’Iran, i Israel afegeix una base siriana a la llarga llista dels seus atacs amb impunitat.

A més, ¿defensaria ara el Pakistan a l’Aràbia Saudita si l’Iran ataca? El risc d’extensió del conflicte continua augmentant cada dia que passa. És molt preocupant.