El valor econòmic dels avis

Les dades permeten veure la magnitud del fenomen. Segons l’INE, el 2025 més d’un milió de persones declaraven que tenien cura de nets menors de 15 anys. Els avis són, en molts casos, una infraestructura informal de conciliació. El 2024, el 54,5% dels infants menors de tres anys assistia a una llar d’infants, davant del 39,5% el 2016. Però els serveis formals no cobreixen a tothom ni totes les hores necessàries.

Hi ha també una segona aportació econòmica. Quan un avi es queda amb un net, no només presta un servei que té un valor. També pot ajudar que una altra persona treballi. El valor és doble, el de la cura i el de l’activitat laboral que facilita. El 2025, gairebé un de cada quatre ocupats que cuidava fills va fer algun canvi en la seva feina per poder conciliar. I només el 18,2% de les persones amb fills menors de 15 anys utilitzava serveis professionals per cuidar tots els fills. Darrere de moltes jornades laborals hi ha, per tant, un suport familiar.

Diversos estudis confirmen que el suport dels avis pot facilitar la participació laboral dels fills. Un estudi fet a Itàlia ha trobat, per exemple, que la disponibilitat de les àvies augmenta la participació laboral de les filles. El resultat reflecteix també una realitat coneguda, les tasques de cura continuen recaient de manera desigual sobre les dones. Aquesta dada planteja una paradoxa interessant. L’envelliment de la població empeny a allargar les carreres laborals per reforçar la sostenibilitat de les pensions. Però, al mateix temps, molts avis faciliten que treballin les generacions següents. Les polítiques de pensions, conciliació i ocupació estan molt relacionades. Són milions d’hores de treball no remunerat que generen benestar i faciliten activitat econòmica.

I encara hi ha una altra dimensió. Els avis no són simplement cuidadors gratuïts. Transmeten coneixements, memòria familiar i valors. I, en moltes famílies, també proporcionen suport econòmic. A més, la relació funciona en les dues direccions. Els avis aporten cura i acompanyament, però també reben afecte, companyia i vinculació social. La recerca mostra que compartir activitats amb els nets pot contribuir al benestar dels avis. Però una activitat massa intensa o assumida per obligació pot tenir l’efecte contrari. Per això, reconèixer el valor econòmic dels avis no significa donar per fet que han d’estar sempre disponibles. Una cosa és ajudar els fills i gaudir dels nets. Una altra és haver de substituir uns serveis de conciliació insuficients. Aquesta qüestió serà cada vegada més important. A Espanya hi havia, a principis de 2025, 10,18 milions de persones de més de 64 anys: el 20,7% de la població. Una de cada cinc.

Notícies relacionades

Sindicats en campanya electoral

Pluges i excepcionalitat

Habitualment parlem de l’envelliment des del costat dels costos, per les pensions, sanitat, dependència i sostenibilitat de l’Estat del benestar. Són reptes reals. Però només són una part de la fotografia. Les persones grans també generen valor. Consumeixen, estalvien, paguen impostos, fan voluntariat, ajuden les seves famílies, transmeten coneixement i dediquen temps als altres. Moltes continuen treballant o col·laborant professionalment. I moltes sostenen silenciosament la conciliació de les generacions següents.

Per això, quan parlem de l’envelliment, no només hauríem de preguntar-nos què costa tenir una societat amb més persones grans. També hauríem de tenir en compte tot el que aporten. Els avis ajuden les famílies, faciliten la conciliació, transmeten experiència i, moltes vegades, fan possible que els fills puguin treballar. És una contribució enorme que gairebé no apareix a les estadístiques. Una riquesa que, moltes tardes, està a la porta de l’escola. El PIB no ho compta, però les famílies saben molt bé el que val..