Urbanisme

Vell, antic, patrimoni o brossa

Les façanes comercials de Barcelona van ser un desgavell, fins que s’hi va voler posar ordre

3
Es llegeix en minuts
Vell, antic, patrimoni o brossa

Toni Miserachs, pionera del grafisme català, em comenta que amb el tema de la recuperació de cartells comercials s’està confonent vell amb valuós. Rètols sense interès, ni gràfic ni tipogràfic ni matèric, que per tenir molts anys s’han de salvar. Parlant amb Anna Ramos, de la Fundació Mies, observa que gairebé tot, rètols, edificis i fins i tot persones, va perdent valor amb el pas dels anys. Es converteixen primer en vells, deixen de tenir interès, fins que, al cap d’uns anys, els que valien la pena es converteixen en antics i valuosos. Es redescobreixen i protegeixen. Els altres desapareixen.

Si parlem de l’aspecte dels nostres carrers a Barcelona, ens hem de remuntar al 1985, quan, per una maragallada, Ferran Ferrer Viana va rebre l’encàrrec d’arreglar la que en aquells moments era una ciutat bruta i grisa. Es va crear la Campanya per a la Protecció i Millora del Paisatge Urbà, quan Barcelona encara no havia sigut nominada seu olímpica. Aquesta iniciativa d’embelliment es va conèixer sota l’eslògan Barcelona Posa’t guapa –Posa’t bona hauria sigut menys frívol–. Avui és l’IMPUQV, l’Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, el responsable, entre moltes altres coses, de cuidar l’aspecte de la U urbana, la seva pell, cosa que hi ha entre façana i façana i, en concret, de l’aspecte de les botigues.

La façana comercial havia sigut un desgavell fins a l’arribada dels ajuntaments democràtics. Es va decidir posar-hi ordre per acabar amb una rica tradició caòtica. Molts carrers quedaven entorpits amb expositors i façanes plenes. Tot i així, algú les va considerar de gran interès. Per exemple, els grafistes. Enric Satué, juntament amb Claret Serrahima, va publicar el llibre Un museu al carrer (Diputació de Barcelona, 1984) amb el subtítol Lletres, imatges i tècniques dels rètols comercials a Catalunya. Anys més tard, America Sanchez publicava Barcelona gràfica, (Gustavo Gili, 2001), rescatant 1.834 grafismes i rètols de carrer, dels quals avui dia amb prou feines en queda un grapat.

Des de la professió sorgia la voluntat de preservar el patrimoni. Però, d’altra banda, l’administració creia convenient posar-hi ordre i acabar amb la il·legalitat. L’arquitecte Josep Emili Hernández-Cros va ser qui va idear el criteri que defensaria Paisatge Urbà: netejar al màxim les façanes, fer brillar els edificis, treure afegits, aparadors sortints, marquesines, tendals... Tot element comercial havia de quedar circumscrit al buit de la façana. D’aquesta manera es garantia aclarir visualment el carrer i ressaltar la singularitat arquitectònica. Es pot recordar que, als anys 90, el 90% de la publicitat i retolació de Barcelona era il·legal.

Aquesta norma, en principi igualitària, topava no obstant amb la realitat d’una urbs variada i plural. La idea d’enaltir façanes al Quadrat d’Or de l’Eixample era impecable i va salvar moltes barrabassades. Però en segons quins districtes, o en quins edificis, resultava més bonica una façana tapada per un bon rètol que deixar a la vista el seu trist arrebossat o monocapa.

Notícies relacionades

A tot això, s’hi suma un altre assumpte de no menor importància. El caràcter simbòlic i emotiu de certa imatgeria comercial. La que ja forma part del "paisatge social", no visual de la ciutat. Aquí cal posar-se de part de la comunitat, que té dret a preservar les peculiaritats del seu barri, creant excepcions dignes. Ara bé, ¿qui decideix aquesta idoneïtat? Com que ja no hi ha Lluís Permanyer, es fa difícil d’imaginar. Bé, segur que hi ha una comissió per a això.

La Toni em diu que vagi a veure un horror de façana-rètol. Una carcassa de plàstic groc amb forma de formatge gruyère que ressegueix el buit de façana. Compleix. Per descomptat, és un enèsim f**ing brunch per a expats. L’han expedientat i retirat. Era tan estrident i cridaner que, no obstant, jo hauria proposat a l’Ajuntament que el conservés, per sempre. Com a testimoni del que un dia ens vam empassar en ple Eixample. I per això mateix també conservaria algunes vitrines d’alumini penjades, cartells friquis i marquesines aparatoses. No gaires. També places de toros i monuments a esclavistes o militars. Per tenir memòria col·lectiva del que vam ser i som. ¿I què volem ser en el futur? Calvinistes, desmemoriats, menfotistes, liberals...

Temes:

Barcelona