Promeses incomplertes

No és cert, i les reserves de petroli mundials continuen disminuint, i dibuixen la perspectiva d’una altra crisi energètica. I per amagar la seva impotència pública, declara que les dues riberes d’Ormuz passen a ser territori dels EUA. No se sap en què consistirà una nova fanfarroneria, a l’estil de les que utilitza respecte a Groenlàndia i Veneçuela. Però fer-la realitat escapa a les capacitats militars dels EUA, ja que les seves reserves de municions s’estan esgotant a un ritme que supera la seva capacitat de reposició. Es comença a dir que l’Iran està fent Carter a Trump, amb referència al fet que, a aquell president, la seva política iraniana, i en particular la incapacitat de resoldre la crisi dels ostatges, li va costar perdre la reelecció.

Així, Trump incompleix una de les seves promeses electorals, la d’acabar amb les guerres sense fi que els EUA deslliuren pel món sense objectius ni resultats. I anuncia l’annexió d’Ormuz el mateix dia en què es coneix que el deute públic dels EUA supera els 40 trillions en anglès, o bilions en castellà, és a dir, milions de milions de dòlars. Això representa que s’ha doblat en 10 anys. I per a l’any fiscal que acaba aquest 30 de setembre, el dèficit públic arribarà al 5,8% del PIB. És la conseqüència de no haver pogut aplicar els aranzels, declarats il·legals pel Suprem, i de l’augment de la despesa en defensa, un bilió de dòlars més del previst aquest any. Els EUA estan embolicats en una espiral de crisi de deute que representa una altra promesa incomplerta per part de qui acusava els demòcrates de malgastadors i prometia posar ordre en les finances públiques.

Entre la inflació –del 3,4% al juliol– i el dèficit, els tipus d’interès van a l’alça, tot i que el nou president de la Reserva Federal no hagi volgut modificar els tipus de referència. Però l’interès del deute públic escala ja al 4,7% per al bo a 10 anys, i això obliga el Tresor a doblar les seves compres de deute per evitar un nivell en què cap president ha guanyat eleccions.

Notícies relacionades

Escac a Occident

Jutges que no recolzen jutges

L’altra promesa incomplerta és la d’acabar amb les guerres a Ucraïna i al pròxim Orient. La fanfarronada de dir que "en una setmana" acabaria amb la d’Ucraïna ha sigut tràgicament desmentida pels fets. La política erràtica de Trump, primer humiliant Zelenski i donant tots els honors a Putin per després veure com el rus no li feia cas en cap de les seves propostes d’alto el foc, no ha fet sinó agreujar la duresa del conflicte. Els bombardejos de les refineries russes a milers de quilòmetres del front demostra la capacitat d’Ucraïna. Però les onades de míssils i drons russos contra la població civil, amb 40.000 persones buscant refugi aquests dies al metro de Kíiv, mostra també la falta de capacitats antiaèries que Europa no és capaç de remeiar per molt que intentem substituir els EUA en aquestes capacitats defensives.

I al Pròxim Orient veiem l’agreujament descarat de la neteja ètnica a Cisjordània. Cada estiu, quan el món occidental està de vacances, passa el mateix, però cada vegada pitjor. I la passivitat culpable dels governs occidentals ho fa possible. Una violència que ha causat 1.160 morts entre els palestins des del 7 d’octubre del 2023. En comparació, durant la primera intifada, de 1987 a 1993, hi va haver 713 víctimes de la violència de la colonització. Hi ha algunes veus que s’aixequen a Israel contra el que passa, menys a Europa i cada vegada més entre la joventut americana. Un altre fracàs de Trump escrit a la sang d’aquells a qui va prometre la pau.