Misèria, repressió i hipocresia

Atès que no hi havia estadístiques fiables, és impossible determinar amb precisió fins on arriba el malestar socioeconòmic agreujat per la nefasta gestió del Govern talibà. En tot cas, com assenyala el Comitè Internacional de Rescat, n’hi ha prou amb recordar que la meitat de la població depèn vitalment de l’ajuda humanitària per fer-se una idea aproximada de les penúries derivades del col·lapse de l’economia nacional, la persistència d’una sequera que ja es prolonga per sis anys i l’impacte del retorn forçat d’uns tres milions d’afganesos expulsats del Pakistan i l’Iran. Ni en el seu primer Govern (1996-2001) ni en aquest quinquenni han sabut els talibans redreçar el rumb d’un país eminentment agrícola (amb el cultiu de la rosella opiàcia com a únic producte d’exportació, ara reprimit), rural (només la cinquena part de la població habita en ciutats) i amb un potencial de riqueses al subsol encara inexplotable.

Simultàniament, el seu il·luminat rigorisme ha imposat una repressió generalitzada que només pot presentar com a efecte positiu l’anul·lació de molts dels grups armats que anteriorment pul·lulaven al convuls escenari afganès. L’element més aberrant de la seva deriva ideològica és la pràctica supressió de les dones de la vida pública, enclaustrades com objectes sense autonomia de cap tipus. S’hi suma el càstig a qualsevol senyal de dissidència o crítica als seus postulats doctrinals en tots els àmbits de la vida nacional, ofegant no només el present de l’Afganistan sinó també el seu futur a l’espera que algun dia el delirant emirat islàmic torni a caure.

Aquesta misèria i aquesta repressió omnipresent no serien possibles sense la hipocresia mostrada pels que al seu dia es van presentar com a salvadors de la soferta població afganesa, carregats amb els pretesos reclams de democràcia i drets humans. No es pot oblidar que, fins que posteriorment van ser demonitzats, els talibans van ser, des de la seva arrencada el 1994, l’instrument occidental utilitzat per estabilitzar el país. Els mateixos, amb els EUA al capdavant, que fa cinc anys, després d’aconseguir un rotund fracàs tant en termes de seguretat com de benestar, van abandonar el país, i van deixar els talibans com els seus renovats amos. Des d’aleshores, tot i que cap d’ells s’ha atrevit a reconèixer el nou règim, en el seu conjunt s’han dedicat a retallar el volum d’ajuda a una població desesperada i a concedir amb comptagotes alguns visats que, en tot cas, han servit per salvar algunes vides.

Notícies relacionades

Mirem França de prop; el lloc on avui es debat quin món vindrà

Informació meteorològica

Mentrestant, mentre uns es debaten com es pot ajudar els afganesos sense reforçar els seus governants, d’altres s’han afanyat per prendre posicions d’avantatge. La Xina n’és el cas més destacat, admetent un representant diplomàtic afganès a Pequín, pensant en la potencial explotació de les riqueses que acull el subsol afganès en minerals crítics en la competència tecnològica que manté amb Washington. Rússia, per la seva banda, no només va treure els talibans de la seva llista d’organitzacions terroristes, sinó que, fa ja un any, va ser el primer país a reconèixer formalment el règim talibà. Finalment, el 23 de juny la mateixa Unió Europea va fer el pas de rebre una delegació talibana per tal de definir una fórmula que permeti als Vint-i-set tornar a l’Afganistan els refugiats que no desitgin mantenir als seus territoris.

Anomenen pragmatisme el que només es pot qualificar com una amnèsia interessada sobre els errors comesos i hipocresia a l’esmentar uns valors que són suposadament absoluts.