Apostar pel poder tou

¿Per què hauria de preocupar-nos això, en un moment en el qual tants països s’estan burlant de les regles internacionals? No hi ha cap virtut en el fet que un país compleixi les lleis quan el context el beneficia o li interessa; el que marca la diferència és creure en aquestes normes quan el perjudiquen. Durant la Guerra Freda, molts països van acollir exiliats que fugien perquè, en aquell moment, el volum dels fluxos migratoris era assumible i acollir fugitius del model adversari enfortia la batalla ideològica. El context ara és l’oposat i molts països es replantegen si aquelles normes de llavors els serveixen ara. El dret internacional no obliga cap país a obrir les portes de bat a bat, però aquells que han signat l’Estatut dels Refugiats han de tenir una frontera accessible que permeti arribar-hi i sol·licitar protecció. La frontera sud no sempre, gairebé mai, ho permet i, per tant, Espanya viola el dret internacional i perjudica els més vulnerables, majoritàriament subsaharians amuntegats als seus boscos, deixant que el Marroc els sotmeti a tota mena de violències i tortures i després els utilitzi, al costat de la seva pròpia gent, com a arma política a discreció. El punt difícil però coherent és dir que el Marroc no és un aliat ni una democràcia i deixar de delegar-li les nostres obligacions en matèria d’asil i refugi, assumint-ne el cost i convertint-lo en fortalesa i poder tou diplomàtic.