Aplaudir, victorejar

Imagenes desde el El Port Marina Tarraco, durante el eclipse total de Sol / Zowy Voeten

Aplaudir deu ser una de les activitats humanes més antigues, lligada indefectiblement al teatre com a expressió pública de viva aprovació o d’entusiasme. En les primeres representacions de l’art dramàtic –aquelles festes que eren explosió festiva i dionisíaca, encara que fossin tragèdies (la catarsi era també un ritual col·lectiu)– ja hi havia aplaudiments, i no pas sempre al final de l’obra, sinó, com passa ara, enmig de l’espectacle. L’aplaudiment, doncs, era una natural manera de demostrar satisfacció i també d’homenatjar la labor dels intèrprets o la bondat de la història que s’explicava.

Aplaudir té un avantatge sobre la resta d’accions impulsives dels humans. És la més senzilla. La mecànica no requereix cap manual d’ús. De fet, aplaudir és un dels primers gestos coordinats i conscients dels nens. Com podria haver escrit Cortázar en les seves instruccions, es tracta d’enlairar les dues mans a l’alçada del pit i fer que xoquin l’una contra l’altra de forma compassada i constant. En català, l’expressió "mamballetes" (sinònim d’aplaudiment) és una metàtesi de "ballmanetes", que és quan els petits piquen de mans. En aquest resum apressat de la importància històrica de l’ovació, cal introduir una variant oriental que ens ajuda a entendre conceptes com la dualitat i el silenci. El famós mestre budista Hakuin Ekaku, del segle XVIII, plantejava un dilema absurd, però profund, a la manera dels kōan, els aforismes zen: "Dues mans aplaudeixen i hi ha un so, però ¿quin soroll fa una mà sola en aplaudir?". Com a molt, un lleu brunzir en l’aire.

És a dir, aplaudir implica tenir en compte almenys tres característiques indestriables i necessàries. Que hi hagi un so (tot i que el mestre budista no va preveure la variant moderna del llenguatge de signes), que sigui compartit (fins i tot amb excessos d’èxtasi, com ara l’aclamació o el víctor de joia, per bé que més d’un ha aplaudit, tot sol, a casa, un gol de Messi), i, sobretot, que hi hagi un destinatari de l’aplaudiment.

Notícies relacionades

És aquí on volia anar. Aplaudim com a reconeixement d’un esforç, com a visible i audible premi a una actuació memorable. Plausible, doncs. I sempre hi ha d’haver, a l’altre costat, un ésser conscient de ser el receptor de l’ovació. En l’escena, no cal dir que hi és. També hi va ser, tot i que més simbòlicament, en els aplaudiments des dels balcons durant la pandèmia. Però la cosa es va començar a tòrcer quan vam començar a aplaudir el mort en un funeral. No aplaudim que s’hagi mort, esclar, sinó que va ser viu, per dir-ho amb una punta de carrincloneria. La gent que aplaudeix en l’enterrament no coneix aquella màxima de Charlot: "La vida és una obra de teatre sense assaigs. Viu-la intensament, abans que s’abaixi el teló i l’obra acabi sense aplaudiments".

El cadàver no pot copsar res, però és que els astres i els satèl·lits, els planetes i les estrelles tampoc no poden. ¿Per què, doncs, aplaudim una posta de sol o un eclipsi? ¿Per què victoregem la natura si és inerta i no està disposada a regalar-nos un bis ni sortir a saludar?

Temes:

Festes Tarragona

Inicia sessió 0 Comentaris

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"