Xoc infinit entre el Congrés i el Senat

1
Es llegeix en minuts
Xoc infinit entre el Congrés i el Senat

José Luis Roca

Francina Armengol i Pedro Rollán tenen una excel·lent relació personal que no han traslladat al seu tracte institucional com a presidents del Congrés i del Senat, fins al punt d’empènyer les dues cambres al xoc constant, fet que alimenta encara més la polarització.

La instrumentalització que el PSOE i el PP han fet de les Corts aquesta legislatura tindrà aquest dimarts un nou capítol, amb l’absència de la ministra de Defensa, Margarita Robles, a la Cambra alta, on havia sigut reclamada per donar explicacions per la crisi de Ceuta. La incompareixença de Robles se suma a la d’altres ministres, com Albares i Grande-Marlaska, que també han preferit anar al Congrés a finals de mes i esquivar així la majoria absoluta del PP.

El Senat afirma que el Congrés intenta reduir-lo a una simple cambra de segona lectura, mentre que el PSOE respon que el PP utilitza la seva majoria absoluta per retardar lleis aprovades a la Cambra baixa i traslladar al terreny institucional la seva oposició al Govern.

Notícies relacionades

Sempre que hi ha hagut majories diferents a les dues cambres s’han produït friccions, però el xoc institucional assolit en aquesta legislatura supera tots els precedents. El resultat és una conflictivitat excepcional entre el Congrés i el Senat. En dos anys, per exemple, el PP ha arribat a promoure set conflictes d’atribucions, una eina pràcticament inèdita fins ara i que permet acudir al Constitucional quan una institució considera que una altra ha envaït les seves competències.

El primer gran xoc va arribar amb la llei d’amnistia, però la confrontació ha continuat amb tota mena de lleis, des de la de reforma dels antecedents penals fins a les d’eficiència de la Justícia o la cadena alimentària. La bona relació entre Armengol i Rollán no ha impedit l’ús interessat de les dues cambres en benefici dels seus respectius partits i això és, sobretot, un fracàs dels dos presidents, incapaços de desmarcar-se de la pugna partidista i de frenar l’erosió institucional.