Sis milions de Maries

He arribat a totes elles llegint sobre l’estreta relació que existeix entre la verge Maria i la natura. Fa uns dies una amiga m’explicava el seu viatge epifànic a Fàtima. Vaig recordar un article en què es relacionaven els paisatges naturals (sovint protegits) amb les aparicions marianes. Grutes, boscos i muntanyes han sigut (i continuen sent) escenaris freqüents d’aquests fenòmens. Llocs ja venerats des de temps immemorial, que la presència de la verge sacralitza a la manera catòlica. Canvia l’objecte d’adoració –ja no és Tonatzin, sinó Guadalupe; ja no és Inana, sinó Astarté; ja no és Diana, sinó Maria– però existeix alguna cosa ancestral, autèntica: la mateixa muntanya on la terra toca el cel i ens commou per la seva grandesa i la seva bellesa.

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

Aquesta espiritualitat de la natura, que es manifesta en l’estupefacció, en l’autoreflexió i en la consciència de la nostra insignificança, em recorda allò que Carl Sagan va anomenar "l’espiritualitat científica". Hi ha certes coses davant les quals només s’hi concep l’estupefacció. Només podem mirar, callar, venerar i agrair. Sí, és cert, que sovint tot això s’associa a la religió, però també es pot experimentar des d’altres llocs. L’ateisme, l’agnosticisme, l’apateisme o el meu favorit, el panteisme. En suma, l’espiritualitat reformulada en aquests temps en què tot es reformula. M’hi sento molt predisposada.

Les festes de la Mare de Déu d’agost, que coincideixen amb la celebració de les collites, connecten amb aquella Deessa Mare més arcaica, la de la fertilitat i l’abundància, la del triomf sobre la mort, la valenta. La que va ser esborrada de la Bíblia que em van fer estudiar, però que continua allà, en forma de mare generosa i de vegades enfadada a qui tant hem d’agrair.