Habitatges sobreocupats

Entre els municipis que han respost (no tots ho han fet) a la petició d’informació pública requerida des d’aquest diari, és evident que les dues ciutats més poblades de Catalunya són les que tenen comptabilitzats més domicilis amb més de 10 residents empadronats. A Barcelona han passat, del 2021 al 2025, de 1.279 pisos a 2.328; a l’Hospitalet, de 205 a 667, sobretot als barris més densificats del Samontà. Santa Coloma, amb 312, és el municipi amb una proporció més alta d’habitatges sobreocupats segons el padró, i Mollet del Vallès destaca per l’increment en aquest període. Barcelona és el quilòmetre zero de la crisi d’accés a l’habitatge, però les conseqüències s’estenen cada cop més a tota la regió metropolitana.

Tan greu com les dimensions del fenomen és que els que es veuen impel·lits a viure en pisos sobreocupats cada vegada ho fan més com una solució sense alternativa a la vista, no només com a recurs provisional durant els primers temps de la seva arribada a les nostres ciutats. Assistim, per tant, a la cronificació d’aquestes condicions residencials.

Les xifres que analitzem corresponen a persones que han declarat estar empadronades en un domicili determinat. No recullen, doncs, les que consten com a empadronades sense domicili fix, un dret que obre la porta a l’accés a la sanitat, l’educació, els serveis socials i els requisits per entrar en el procés de regularització al qual s’han acollit a Barcelona (la ciutat que posa menys obstacles) gairebé 50.000 persones sense sostre, ocupants o rellogades de manera irregular, i que no sempre viuen realment a la capital. Però aquest fenomen de l’empadronament fictici no està desconnectat del que avui analitzem: és difícil calcular quants d’aquests empadronats en pisos sobreocupats hi viuen realment, o són residents virtuals, davant la negativa o impossibilitat de registrar-se on viuen realment… llocs que alhora podrien ser altres habitatges efectivament sobreocupats.

La transparència en aquestes dades i la disponibilitat dels ajuntaments per fer efectiu el dret al padró a qui resideix realment al seu territori és imprescindible tant per fer efectius els drets que depenen d’aquesta obligació legal com per tenir una imatge real del problema de l’habitatge. Una imatge que és preocupant i que recorda fins a quin punt és imperatiu posar solucions que dinamitzen, en lloc de bloquejar, el mercat residencial, i que accelerin l’oferta de lloguer assequible i la creació de recursos d’emergència per als casos en què hi ha en joc la impossibilitat de fer realitat un dret bàsic com el d’un habitatge digne.