Pere Porter i Sant Quintí

I no serà per falta de cultura de fum i foc, amb festes tan sonades com la Patum de Berga o l’Aquelarre de Cervera. O els correfocs i les cercaviles del Penedès, la vegueria que, amb diferència, exhibeix les festes tradicionals més enlluernadores. Vilafranca, Vilanova, Sitges o l’Arboç són el bressol i la flama d’aquesta cultura popular i tradicional. El que té Catalunya és un tresor. I Sant Quintí, en particular, n’és la joia de la corona.

Notícies relacionades

Entre el rearmament i la pau

Prendre’s seriosament Aitana

El correfoc d’aquesta petita localitat de 2.500 habitants juga en una altra lliga del foc. Fins i tot temerària. Quan Llucifer i la Diablessa encenen les maces, carregades amb centenars de carretons, la bola de foc que els embolcalla i el terrabastall que les acompanya es converteixen en una orgia mitològica de flames i espurnes, multiplicada pels estrets carrers de Sant Quintí i per la traca final, en una atapeïda plaça de la Vila que acaba convertida en la caldera de Pere Porter.

La Colla de Diables de Sant Quintí és modesta en efectius. Afortunadament. Si fossin molts més, la traca d’espurnes es veuria des de l’espai. Els seus integrants han d’estar fets d’una pasta especial, fruit d’una tradició profundament arrelada que s’hereta i es contagia generació rere generació. Amb la complicitat d’una parròquia local que salta i balla embogida, que es col·loca enganxada a ells, just sota de la bola de foc, fum i trons, amb barrets, ulleres, mocadors al coll i la roba amarada per no acabar rostits, mentre els seus diables s’enfronten a l’Hades calçats amb unes espardenyes de veta i sense més protecció que el mono blau que porten posat. És, senzillament, al·lucinant.