La tribuna
Fronts que (ara per ara) no seran
Per primera vegada, una única candidatura de l’independentisme i del sobiranisme català hauria permès a les esquerres espanyoles ser receptores d’una fraternal col·laboració i implicació
Al juny, el mitjà digital Crític va aprofitar la presentació de la seva publicació Guanyar, dedicada a com combatre l’auge de la ultradreta, per convocar al recinte de la Model un acte a fi de debatre sobre la idoneïtat de la convergència electoral entre les forces d’esquerra catalanes, independentistes i sobiranistes. Per als defensors de la necessitat que en les eleccions generals (que se celebraran presumiblement a la primavera) s’oferís l’opció d’una única papereta del Front d’Esquerres de Catalunya encapçalada per Gabriel Rufián en què figuressin els logos d’ERC, els Comuns, la CUP, Comunistes, Podem... El resultat fou decebedor.
David Fernández, de manera ben legítima i honesta, no hi mostrà interès, la qual cosa no sorprengué atenent el capteniment amb què ha respost l’organització cupaire, i Ada Colau es limità a afirmar que en tot cas seria de valor formar pactes estrictament posteriors. Val a dir que el tercer ponent, militant republicà, defensor de la proposta, no va poder amagar el que era prou conegut: la direcció del seu partit no preveu assumir la solució Front d’Esquerres.
Decepció entre els assistents que presumeixo que s’haurà incrementat en constatar la unanimitat amb què s’ha renunciat a accelerar un procés de confluència de les esquerres catalanes, que ben segur s’hauria convertit alhora en força tractora per tal que les esquerres espanyoles clonessin el model català, bo i abandonant caïnismes facilitadors de l’arribada de Feijóo i Abascal a la Moncloa. Efectivament, tot apunta que la llei electoral castigarà arreu de l’Estat la concurrència de diverses candidatures progressistes i que la manca d’unitat d’acció generarà desengany en un electorat la desafecció del qual es podria revertir si se li oferís allò que ja no espera de les esquerres. Oportunitat perduda, perquè, per primera vegada, una única candidatura de l’independentisme i del sobiranisme catalans hauria permès a les esquerres espanyoles ser receptores d’una fraternal col·laboració i implicació del Front d’Esquerres de Catalunya durant la campanya, en la mesura que en reciprocitat assumissin programàticament el dret a l’autodeterminació de les distintes nacions de l’actual Estat espanyol. En definitiva, traduir en avenç la bona feina feta pels diputats i diputades d’Esquerra i dels Comuns i l’avinentesa que mai un portaveu independentista del Congrés hauria estat tan ben acceptat més enllà del Principat. Un fet que altrament té la seva correspondència entre l’electorat català en figurar com a preferit per ser candidat a la Generalitat. Per contra, ha sorprès que cap de les direccions de les forces polítiques catalanes al·ludides s’hagi sentit cridada a tenir en compte la proposta, tot atenent els beneficis que de ben segur, a manera de recompensa, els hauria reportat el fet d’intentar-ho. Resulta, per tant, dificultós d’entendre la inhibició en constatar la distància entre la raonabilitat i el sentit comú amb què actua la persona del carrer d’idees esquerranes, i en conseqüència temorosa del futur immediat, i els arguments alambinats dels contraris al Front d’Esquerres, ben difícils de comunicar altrament perquè en bona mesura denoten por a alterar llurs interessos partidistes més immediats.
Notícies relacionadesCertament, és plausible que amb la formació de fronts d’esquerra a Catalunya i a l’Estat espanyol podria no haver-n’hi hagut prou per impedir la victòria de la dreta. Amb tot, és evident que endegar-los hauria evitat haver de pagar una penyora de credibilitat. Perquè tard o d’hora, davant del tsunami reaccionari, la unitat d’acció serà tan inevitable com inexplicable serà justificar el perquè s’han descartat, fins a dia d’avui, explorar totes les vies en pro del manteniment d’una correlació de forces progressista al Parlament espanyol.
Efectivament, el debat romandrà obert i, en el cas català, de ben segur que emergirà de nou davant de la cita electoral del 2028 quan fineixi la legislatura Illa. Les dades demoscòpiques palesen dificultats per fer possible una majoria parlamentària d’esquerres, tot atenent la pèrdua de suport del Comuns i de la CUP tan sols reparada per una recuperació dels suports al republicanisme. Si s’aspira a governar la Generalitat, la unitat d’acció esdevindrà ineludible, o bé a través de la formació d’una candidatura única per al 2028 dels independentistes i dels sobiranistes d’esquerra o bé a través de la transformació d’Esquerra en l’espai dels uns i dels altres, és a dir, del conjunt de l’esquerra nacional. Un objectiu plausible sempre que s’assumeixi que el punt de trobada rau estrictament en la defensa de l’exercici del dret a decidir.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
