Editorial
Cinc anys d’horror talibà
Els EUA s’han acomodat a viure amb el resultat de la seva retirada i Europa ho assumeix com un fet sense remei
Cinc anys després de la retirada sobtada dels Estats Units, l’Afganistan és un espai tancat sota un règim polític de naturalesa teocràtica que sotmet les dones a un sistema de marginació i explotació –un apartheid de gènere–. El seu control sobre el país és sòlid, consolidada l’aliança entre els qui van aconseguir el poder sense gairebé resistència i els senyors de la guerra, capitostos locals amb milícies pròpies que tenen com a principal ingrésés el cultiu ¡ de la rosella d’opi. Un sistema polític que treu profit d’una catàstrofe humanitària que no van poder pal·liar ni la desesperada operació de fugida de milers de persones a l’aeroport de Kabul ni l’acció de les oenagés a escala internacional.
Amb el pas del temps, i a despit d’aquesta realitat injustificable, els talibans han acumulat cert grau de valor estratègic. Rússia ha reconegut el règim per disposar d’un observatori a les portes del Pròxim Orient, i la Unió Europea ha passat pel tràngol de rebre una delegació talibana per gestionar l’expulsió de ciutadans afganesos considerats perillosos per a la seva seguretat d’una vintena de països. És desorbitat afirmar que aquests episodis tenen valor de legitimació.
És obvi, no obstant, que comporten un cert grau d’acceptació en nom de la realpolitik. Una cosa que, fora d’això, és un triomf ressenyable per als talibans, que no tenen un sistema convencional d’intercanvis comercials i han situat l’Afganistan en el lloc 181 de l’índex de desenvolupament humà, equivalent a la pobresa extrema. Tot això fa que continuï sent vigent en la comunitat internacional la lògica impressió que la intervenció a l’Afganistan dels Estats Units posteriorment a l’11S, l’expulsió dels talibans i la treballosa articulació d’un sistema polític renovat, molt visible a la capital, amb prou feines va penetrar a la resta del país i va ser poc més que un miratge sense arrelament a les províncies.
A la llarga va afavorir la recuperació dels quadros talibans instal·lats al Pakistan i la seva capacitat operativa, una cosa que analistes de diferents administracions dels Estats Units i d’institucions independents van advertir amb molta freqüència que podia passar. L’estupor per l’ocupació de Kabul per part dels talibans l’agost del 2021 no va ser més que la confirmació d’un gran fracàs.
Els Estats Units s’han acomodat a conviure amb les conseqüències de l’evacuació que va ordenar el president Joe Biden i a Europa s’ha instal·lat la convicció que la vulneració sistemàtica dels drets humans a l’Afganistan, especialment i singularment els de les dones, és una vergonya sense remei que Occident arrossega.
L’Afganistan ha deixat de ser un dossier permanentment obert i només molt de tant en tant s’alça alguna veu per recordar que la victòria talibana va ser i és una gran derrota universal. Però ni tan sols les estadístiques més punyents són capaces d’alterar les actituds més acomodatícies: a 2,4 milions de nenes se’ls ha negat des del 2021 l’accés a l’educació secundària. És obvi que el compromís moral mínim amb les víctimes d’un règim espuri va quedar en segon pla en el moment que se les va abandonar a la seva sort.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
