Quan la terra tremola

Colòmbia és un país d’intensa activitat sísmica. Des de petits, els seus habitants aprenem què hem de fer quan el terra es mou. No obstant, una cosa és conèixer els protocols i una altra de molt diferent aprendre a conviure amb la pèrdua. Un es pot acostumar als tremolors, però mai al dolor. El patiment colombià arriba, a més, quan Amèrica Llatina encara plora la tragèdia que va tenir lloc a Veneçuela. Ara, el sisme de Colòmbia s’ha sentit també al territori veneçolà que tot just comença a aixecar-se. Colòmbia i Veneçuela comparteixen famílies, migracions, afectes i una història que cap circumstància política pot dividir. Avui comparteixen també la por, el dol i la difícil tasca de començar de nou.

La tragèdia colombiana tampoc es pot entendre com un desastre natural aïllat. Els terratrèmols no maten per si sols. Maten els edificis que s’esfondren, la pobresa que obliga a construir sense garanties, la falta de planificació urbana i la desigualtat que condemna moltes famílies a viure als llocs més vulnerables. La prevenció, l’habitatge segur i el compliment de les normes de construcció també són qüestions de drets humans.

Colòmbia coneix bé aquesta lliçó. Els que el 1985 teníem ús de raó conservem a la retina la tragèdia d’Armero. El 13 de novembre d’aquell any, l’erupció del Nevado del Ruiz va provocar una allau que va sepultar la ciutat i va causar al voltant de 25.000 morts. Entre totes aquelles imatges es manté la mirada d’Omayra Sánchez, la nena que tenia llavors la mateixa edat que jo i que va parlar al món mentre esperava un rescat que no va arribar mai.

L’Omayra no va ser únicament el rostre d’una catàstrofe. Va ser l’expressió de l’esperança davant el desemparament. La seva mirada ens continua interpel·lant perquè darrere dels anomenats desastres naturals també hi ha advertències desateses, decisions humanes, responsabilitats públiques i possibilitats de prevenció.

Dos anys abans d’Armero, el 31 de març de 1983, Popayán havia patit un altre terratrèmol. En tot just 18 segons, una gran part de la ciutat va quedar destruïda. La memòria perd el seu sentit si només serveix per commoure’ns. Recordar ha de servir per actuar. Popayán també es va convertir en un exemple de reconstrucció. L’ajuda nacional i internacional va permetre aixecar de nou la ciutat. D’aquella tragèdia va sorgir, a més, una transformació decisiva: Colòmbia va aprovar el 1984 la seva primera normativa obligatòria de construcció sismoresistent.

Les ciutats es poden reconstruir. Els habitatges es poden reforçar. Les normes es poden perfeccionar. Però cap obra torna una vida perduda ni recompon per complet una família trencada. Colòmbia necessita ara una resposta coordinada i eficaç: equips de rescat, atenció sanitària, refugis segurs, aigua potable, comunicacions i suport psicològic. Necessita també la col·laboració dels països germans d’Amèrica Llatina i de la comunitat internacional. M’ha commogut especialment el gest de l’alcalde de Barcelona, que va trucar al seu homòleg de Cali per oferir-li tot el suport d’una ciutat solidària per naturalesa.

Colòmbia necessita, així mateix, veritat. En les hores posteriors a una catàstrofe, la desinformació es pot propagar amb la rapidesa d’una rèplica. Hem d’acudir a les fonts oficials, evitar els rumors i respectar la intimitat i la dignitat de les víctimes. El patiment humà no es pot reduir a imatges de dolor que circulen fugaçment. Les xarxes han de servir per informar amb rigor, mobilitzar consciències, canalitzar peticions d’ajuda i teixir xarxes de recolzament.

Colòmbia es tornarà a aixecar. Ho ha fet abans. Ho farà gràcies a les seves institucions, als seus professionals, als seus voluntaris i, sobretot, a un poble la fortalesa del qual no consisteix a suportar-ho tot, sinó a no abandonar ningú quan tot sembla esfondrar-se.

Notícies relacionades

De sobte, altre cop el mal

ES-Alert, com protegir sense paralitzar

En aquest estiu enfosquit per la tragèdia, acompanyem Colòmbia i Veneçuela. Als qui han perdut un ésser estimat. Als qui encara busquen. Als qui esperen una trucada. Als qui treballen entre la runa. Als qui ofereixen un llit, un plat de menjar, una mà o una oració.

Quan la terra deixa de sostenir-nos i tot el que semblava ferm s’esfondra, ens correspon sostenir-nos els uns als altres, perquè cap persona afronti sola la difícil tasca de tornar a començar.