¿Europa inverteix i Catalunya dubta?

Europa viu una transformació estratègica sense precedents des del final de la Guerra Freda. Durant dècades va creure que la pau era irreversible i que la seguretat podia donar-se per descomptada. Aquesta convicció va permetre reduir pressupostos de defensa, deslocalitzar indústries estratègiques i confiar que la globalització garantiria el subministrament de tot el necessari. Avui aquesta certesa ha desaparegut.

La invasió russa d’Ucraïna, la rivalitat entre els Estats Units i la Xina, la creixent inestabilitat al Mediterrani i el nord de l’Àfrica i l’auge de les amenaces híbrides han obligat la Unió Europea a replantejar les seves prioritats. Brussel·les ja no parla únicament de defensa; parla d’autonomia estratègica, resiliència industrial, sobirania tecnològica i seguretat econòmica. Europa no només s’està rearmant: està protagonitzant una de les reindustrialitzacions més grans de les últimes dècades.

Aquest canvi afecta directament Catalunya. La defensa del segle XXI ja no consisteix únicament a fabricar blindats, fragates o avions. Significa desenvolupar intel·ligència artificial, ciberseguretat, satèl·lits, robòtica, comunicacions segures, materials avançats, drons, logística intel·ligent i protecció d’infraestructures crítiques. La frontera entre indústria civil i militar és cada vegada més difusa. La defensa s’ha convertit en un poderós motor d’innovació.

Però també s’ha convertit en una política de seguretat. Les amenaces ja no arriben únicament en forma d’un exèrcit creuant una frontera. Els ciberatacs, el terrorisme, el crim organitzat, el sabotatge d’infraestructures crítiques o la utilització dels fluxos migratoris com a instrument de pressió política formen part de la nova realitat estratègica. La crisi viscuda a Ceuta, amb l’entrada massiva de persones va posar a prova la capacitat de resposta de l’Estat, va evidenciar que la seguretat nacional exigeix l’actuació coordinada de les Forces Armades, les Forces i Cossos de Seguretat, els serveis d’intel·ligència, la diplomàcia i la protecció civil.

Desenfocats

Defensa i seguretat són avui dues cares d’una mateixa moneda. No obstant, Catalunya continua observant aquesta transformació amb certa distància. No perquè hi hagi un rebuig generalitzat cap a les Forces Armades, sinó perquè durant dècades la cultura de la defensa ha ocupat un espai molt reduït en el debat públic. La memòria de la Guerra Civil i del franquisme, una sòlida tradició pacifista i el predomini del debat identitari durant els anys del procés van desplaçar qüestions que avui resulten essencials: la seguretat, la política industrial i l’autonomia tecnològica.

La paradoxa és evident. Mentre Europa accelera, Catalunya corre el risc d’arribar tard precisament quan compleix condicions excepcionals per liderar aquesta nova economia. Disposa precisament dels actius que demanda aquesta nova revolució industrial. La seva potent indústria d’automoció, l’enginyeria, l’electrònica, la química, el software, les universitats, els centres tecnològics i una extensa xarxa de petites i mitjanes empreses innovadores la situen en una posició privilegiada per participar en aquest procés.

Les grans empreses ja ho han entès. L’oportunitat no consisteix únicament a fabricar equips de defensa. Consisteix a integrar la indústria catalana a les cadenes de valor de la nova economia europea. Aquest aspecte resulta especialment rellevant per al sector de l’automoció. La transició cap al vehicle elèctric i la creixent competència internacional obliguen moltes empreses auxiliars a diversificar la seva activitat. Les tecnologies duals vinculades a la defensa ofereixen una oportunitat per conservar ocupació industrial, aprofitar capacitats ja existents i obrir nous mercats internacionals.

La confiança

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

Però hi ha un altre factor que tampoc es pot ignorar: la confiança. Les grans inversions industrials necessiten estabilitat institucional, seguretat jurídica i previsibilitat. A Catalunya, part del teixit empresarial observa amb inquietud la persistència de discursos obertament antimilitaristes impulsats per algunes formacions polítiques i determinats moviments socials. Aquestes posicions formen part del legítim pluralisme democràtic i han de ser respectades. No obstant, també és cert que les empreses valoren el clima institucional quan decideixen on invertir projectes concebuts per a diverses dècades.

Mentre altres regions europees competeixen per atraure centres tecnològics, fàbriques i programes estratègics, Catalunya no pot permetre’s projectar dubtes sobre un sector que la mateixa Unió Europea considera prioritari per a la seva autonomia estratègica. Catalunya no necessita renunciar a la seva tradició d’obertura, innovació o europeisme per participar en aquesta transformació. Al contrari.