La tribuna

Un nou concepte d’èxit

El veritable indicador no és la resplendor inicial, sinó la capacitat d’una obra, un artista o una marca de continuar generant activitat econòmica molt després que el cicle de notícies hagi passat a una altra cosa

L’impacte de l’«efecte Netflix» se sosté en una xarxa permanent de milers de rodatges simultanis en milers de localitats. Però es pot desinflar en qüestió de setmanes

3
Es llegeix en minuts
Un nou concepte d’èxit

No fa tant, l’èxit tenia unes coordenades fixes. Un títol universitari, un lloc de responsabilitat, una hipoteca pagada, una jubilació tranquil·la... L’èxit era una escala i pujar-hi era la prova que s’havia fet alguna cosa bé. Aquest relat, hereu de la meritocràcia industrial del segle XX, continua circulant en discursos de graduació i manuals de recursos humans. Però cada vegada descriu menys el món real.

El que avui mou l’agulla de l’economia global no són els currículums ni els balanços trimestrals de les empreses tradicionals: és la rellevància cultural, un motor que és capaç de convertir-se, gairebé en temps real, en diners efectius. I no hi ha cap exemple que ho il·lustri amb més precisió que l’anomenat "efecte Netflix".

La plataforma fa anys que defensa el seu impacte en la societat com a argument d’èxit. Les xifres provoquen vertigen. Asseguren que, l’última dècada, han aportat més de 325.000 milions de dòlars en valor afegit brut a l’economia global. Han rodat en més de 4.500 ciutats i pobles del món, i han fet que els llocs vistos a les seves produccions tinguin 2,4 vegades més probabilitats de convertir-se en un destinació de viatge. És cert que són dades interessades i, per tant, convé llegir-les amb l’esperit crític que es mereix qualsevol informe corporatiu. Però el mecanisme que descriuen (com la ficció es transforma en turisme, despesa hotelera, bitllets d’avió o decisions de consum molt concretes) és perfectament verificable.

El que és interessant de l’"efecte Netflix" ja no és que una sèrie impulsi a viatjar a certs llocs o que una estrena faci que la novel·la que la va inspirar voli de les prestatgeries de les llibreries. El factor diferencial és que la companyia ha convertit aquest fenomen tant en model de negoci com en argument de pes polític i econòmic. Netflix ja no es presenta davant dels governs únicament com a companyia d’entreteniment sinó com a agent de desenvolupament econòmic local. Aquest canvi en el discurs (d’explicar històries a generar valor econòmic afegit) és el que resumeix més bé la reconfiguració de l’èxit que vivim. Ja no n’hi ha prou amb ser vist. Cal que hi hagi petjades de la teva rellevància. Aquest mecanisme també es fa evident en altres àmbits, com la música. Pensem, per exemple, en Taylor Swift i la seva gira The Eras Tour, l’impacte econòmic de la qual a les ciutats dels seus concerts era més que evident. Un altre cas és el de Bad Bunny, que va decidir invertir la lògica habitual de les gires. Abans de recórrer el món amb els concerts, va portar els seus fans a la seva residència de Puerto Rico i va convertir l’illa durant mesos en una destinació obligada.

Però, a diferència de Swift i Bad Bunny, que generen un impacte intens però concentrat (una ciutat, unes dates i un pic de despesa), l’efecte de Netflix és constant i silenciós. Se sosté en una xarxa permanent de milers de rodatges simultanis en milers de localitats. No té la visibilitat mediàtica d’un estadi ple, però sí un efecte acumulatiu evident tan bon punt el contingut s’estrena a la plataforma.

Tot això té un però. Sí, avui dia la rellevància cultural és rendible però també profundament volàtil. El que avui genera un impacte econòmic directe es pot desinflar en qüestió de setmanes si l’algoritme, el cicle de notícies o el gust col·lectiu canvien de direcció. Res d’això no significa que l’èxit clàssic (com les audiències, les vendes o els premis) hagi desaparegut. Continua sent, per a un ampli sector de la indústria, el barem quotidià.

Notícies relacionades

Un Emmy, un Grammy o la recaptació a taquilla atorguen un tipus de legitimitat que cap pic viral substitueix del tot. Però cal reconèixer que, en paral·lel, s’ha instal·lat un altre sistema de valor, molt visible en el debat públic, que premia una cosa diferent: no el reconeixement puntual sinó la capacitat de generar una petjada sostinguda en el temps, capaç de reactivar-se una vegada i una altra. Aquest és, en el fons, el veritable indicador del nou èxit: no la resplendor inicial, sinó la capacitat d’una obra, un artista o una marca de continuar generant activitat econòmica molt després que el cicle de notícies hagi passat a una altra cosa.

La cultura ja no es limita a acompanyar l’economia. També l’activa. En aquesta nova manera d’entendre l’èxit és on es juga bona part del que avui entenem per triomfar, una taula a la qual cada vegada menys agents són capaços d’asseure’s. n