Ulisses que va i ve

Més enllà de l’espera de Penèlope o de la lleialtat de Telèmac, els mites de l’‘Odissea’ són perennes, com aquesta Ítaca que tots els humans tenim en l’enyorança

3
Es llegeix en minuts
Ulisses que va i ve

Si és cert que hi ha menys lectors de llibres a platges i piscines potser ja no és el moment de llegir l’Odissea d’Homer, perquè n’hi ha prou amb la pel·lícula de Christopher Nolan. Des de fa una dècada almenys, en els sopars dels dissabtes ja no es parla de llibres que estiguin de moda. Si ara per ara el costum era parlar de sèries de televisió, aquest estiu de sobte el tema més habitual és l’Odissea. Això té alguna cosa a veure amb un poema èpic escrit per Homer fa gairebé tres mil anys, si és que Homer va existir. És probable que el retorn d’Ulisses després de la guerra de Troia estigui ja desvinculat del que va representar com a origen de la civilització nascuda a la vora del Mediterrani.

Ara com ara, es parla més dels pros i contres de l’adaptació cinematogràfica de Nolan que de l’obra d’Homer. D’una banda, els millors filòlegs del món han opinat sobre la fiabilitat de Calipso o Circe segons Nolan i, de l’altra, hi ha els comentaris amb rastre de crispetes de blat de moro i banda sonora tan poc homèrica. És woke la versió de Nolan? Quants Oscars li donaran? No hauria estat millor adjudicar el paper d’Ulisses a Leonardo DiCaprio? Era una història més per a Spielberg que per a Nolan? Els vells cinèfils troben a faltar Charlton Heston i veure’l tornar de Troia amb un aplom màxim. Hi ha qui veu la baralla final entre Ulisses i els pretendents de Penèlope com una batalla entre delinqüents i policies sud-coreans més que un episodi d’Homer. I pel que fa a Polifem, ja teníem el de Goya.

En una altra època, Rembrandt va pintar Aristòtil, vestit de mercader flamenc, amb una mà sobre el bust d’Homer i amb l’altra sostenint la cadena d’or amb una medalla d’Alexandre el Magne, el seu deixeble. Això invoca una pàgina de Plutarc: Alexandre, a les seves campanyes, dorm amb la Ilíada d’Homer i una daga sota el coixí. També això hauria de tenir a veure amb llegir l’Odissea, sigui a la primavera o a la tardor.

S’ha especulat amb l’Oppenheimer de Nolan i la tesi que el cavall de Troia va ser una amenaça comparable a la bomba atòmica. Aquest biaix també té a veure amb la presentació de l’Ulisses que torna com un home aclaparat per la culpa. En realitat, abans de Nolan es veia Ulisses com un home astut, realista, un heroi victoriós, limitat per la realitat com tot ésser humà, assistit per uns déus contra els altres, capaç d’esquivar tots els abismes per tornar a la seva Ítaca. Es pretén que ara Ulisses sigui el dolent i Troia el paradís? Ni ara ni a la fosca edat de bronze les coses eren tan simples. El menys important és que Nolan hagi triat una actriu de pell negra o que un dels guerrers d’Ulisses sigui interpretat per un actor trans. La pel·lícula de Nolan és gran espectacle, nostàlgia de Cecil B. de Mille entre Escil·la i Caribdis.

Notícies relacionades

El ressò de l’Odissea reverbera en la literatura universal de tots els temps. Molt a mà tenim Las mocedades de Ulises, del gran Álvaro Cunqueiro. Hi apareix fins i tot Ricard Cor de Lleó i Ulisses, "adulto fatigado", torna a la seva terra. "Sus pies se hundían en la playa de Ítaca y del roce de los pies en la arena nacía una oscura canción". De nou, Homer. A Ulisses la barba li poblava el pit i "hubiera podido anudar en ella cien años". Ulisses, home de grans ardits. Tornar als seus pares, al fill Telèmac, a la dona Penèlope, al gos Argos.

Més enllà de l’espera de Penèlope o de la lleialtat de Telèmac, els mites de l’‘Odissea’ són una perennitat, com aquesta Ítaca que tots els humans tenim en l’enyorança i on –segons Cunqueiro–, quan hi plou, plou al nostre cor. D’Ors deia que el benefici d’una civilització no es rep per sempre: cal guanyar-se’l cada dia i, si no, arriben els bàrbars. Potser alguns espectadors de La odisea segons Nolan caiguin en la feliç temptació de buscar el poema d’Homer –hi ha bones versions on line o de butxaca–. Vet aquí una de les més grans històries mai contades. Dona grans beneficis posar-se a llegir l’Odissea amb calma després de la tarda de caramels sugar al multicines.