Ostentacions i remeis ineficaços

La monarquia alauita coneix bé les nostres dependències: immigració, pesca, seguretat, narcotràfic i control d’una frontera que també és europea. Cada desacord permet recordar-nos que té una clau. I cada concessió espanyola acaba encarint la pretensió següent.

No una allau, sinó una agressió instrumental. L’entrada massiva descarta un fenomen migratori espontani. La magnitud, la concentració temporal i la permissivitat fronterera marroquina permeten descriure-la com una instrumentalització d’éssers humans per provar la capacitat de reacció espanyola.

Un informe de fonts obertes reconstrueix una campanya digital iniciada setmanes abans. La sentència del Tribunal Suprem sobre les devolucions dels que arribaven a Ceuta per mar va ser deformada fins a convertir-la en una consigna elemental: la frontera espanyola estava oberta.

Justament després d’això van arribar els mapes, les rutes nedant, els horaris, els punts de reunió i les recomanacions sobre material necessari. TikTok amplificava, Facebook agrupava i WhatsApp coordinava. L’informe acredita una xarxa transnacional i una lògica distribuïda, però no identifica una direcció única ni atribueix el seu comandament a cap Estat. Aquesta cautela no debilita la conclusió principal: la dimensió digital no va seguir els esdeveniments; de fet, va ajudar a preparar-los.

El Marroc està mesurant Espanya. Rabat no necessita ocupar Ceuta. En té prou amb demostrar que pot alterar la vida d’una ciutat espanyola, desbordar els seus serveis i convertir milers de persones en instrument de pressió. No prova la resistència de la tanca; prova l’Estat: quant tarda a reaccionar, què està disposat a reconèixer i fins on arriba el suport dels seus aliats.

Ceuta ha quedat a mig camí entre la provocació alauita i l’ocultació espanyola. El Marroc ensenya la seva capacitat per desestabilitzar una ciutat espanyola; el Govern rebaixa l’episodi, administra la informació i confia que l’estiu acabi per dissoldre’l.

Els remeis ineficaços. El president va qualificar el que va passar com una violació de la integritat territorial i un atac a la sobirania. No obstant, al país que va permetre la sortida se li va agrair de seguida la seva col·laboració. Faltava una direcció política visible, la informació arribava lentament i el Parlament va tornar a quedar relegat. Una agressió en el substantiu i una incidència en la resposta.

Mentre Ceuta intentava recuperar la normalitat, van continuar les ocurrències: els llargs estiuejos d’abans, els hits de l’estiu i una playlist presidencial. La frivolitat no està en les vacances ni en les cançons, sinó a utilitzar-les com a decorat quan una ciutat espanyola acaba de patir una escomesa contra la seva frontera.

El fracàs de la política exterior. Espanya ha aconseguit reunir en una mateixa crisi la tensió amb el Marroc, el distanciament amb Washington i un seriós desacord europeu. Vint-i-dos països de la Unió han advertit que una regularització extraordinària d’una magnitud com aquesta pot actuar com a factor d’atracció.

¿Són tots dreta reaccionària? Quan discrepen 22 socis, potser el problema no és la ideologia dels que adverteixen, sinó la política dels que es neguen a escoltar.

La política exterior deixa de defensar interessos nacionals quan s’utilitza per alimentar el relat interior. En diplomàcia sol ser preferible un prudent silenciós a un bocamoll en anglès. Parlar un altre idioma no converteix una ocurrència en estratègia. Però, quan es tracta de justificar l’injustificable, tant és.

Notícies relacionades

De sobte, altre cop el mal

ES-Alert, com protegir sense paralitzar

La resposta institucional. Espanya necessita el Marroc, però el Marroc també necessita Espanya. El veïnat exigeix una política d’Estat, sotmesa a debat al Congrés, i no una successió de secrets, cops de volant i fets consumats. Exigeix també que la Unió Europea i els nostres aliats reconeguin sense ambigüitat que la seguretat de les ciutats de Ceuta i Melilla afecta també una frontera comuna.

El suport europeu resulta imprescindible, però la credibilitat internacional comença per la qualitat de la resposta interior. Les ostentacions no es contenen amb escarafalls, però tampoc amb remeis ineficaços. Es contenen amb un Estat que sap on són les seves fronteres i està disposat a defensar-les.