El fantasma de Merkel /
La reacció poc solidària de la majoria dels països europeus amb Espanya, en relació amb la crisi migratòria de Ceuta, posa de manifest el gir radical experimentat per les polítiques migratòries els últims deu anys. Tot i que el que ha passat a Ceuta resulta singular, per la manera com es va produir i per les complexes implicacions polítiques que sens dubte té, la comparació amb el que ha passat en altres arribades brusques d’immigrants és significativa. Quan la guerra de Síria provocava l’arribada a Europa de 2.000 a 3.000 persones diàries, el llavors ministre d’Exteriors d’Itàlia, Paolo Gentiloni, va reclamar la solidaritat dels seus socis europeus i va advertir de la pressió que això implicava per a l’espai Schengen. "Els migrants no arriben a Grècia, a Itàlia ni a Hongria, sinó a Europa", va assegurar Gentiloni, que va dir una veritat que ha de ser la base de qualsevol política migratòria europea. A diferència del que va passar llavors, el govern de Giorgia Meloni ha acordat suspendre els acords Schengen amb Espanya i ha culpat el seu homòleg Pedro Sánchez per la crisi de Ceuta, que atribueix a la regularització recent de milers d’immigrants a Espanya. I aquest ha replicat amb una mesura recíproca.
¿Què ha passat perquè la Unió Europea tingui cada vegada més dificultats per acordar una política comuna eficaç i solidària, en matèria d’immigració, malgrat l’aprovació recent del Pacte sobre Migració i Asil? Probablement, que el que va passar llavors a Alemanya continua present a la retina de la majoria dels líders europeus. Basant-se en els valors cristians que la inspiraven, la cancellera Angela Merkel, que havia governat quatre legislatures consecutives, va adoptar una política de fronteres obertes als immigrants que procedien de Síria. "Wir schaffen das" (‘ho aconseguirem’) va ser el cèlebre lema que va posar fi al seu Govern a l’arribar a Alemanya prop d’un milió d’immigrants. Més del doble dels que havia rebut Alemanya durant la crisi migratòria de 1992. En vista del que ha passat després de l’episodi de Ceuta, es pot dir que el fantasma del que va passar a Merkel determina força reaccions com la que ara ha patit Espanya.
Europa té un repte majúscul amb la gestió de la immigració procedent d’una frontera sud que és la més diversa de les que hi ha al món després de la que separa totes dues Corees. Una diferència de renda d’1 a 7 separada per només 14,4 quilòmetres. Gestionar la immigració requereix menys actituds reactives, i més gestió de llarg abast basada en la provisió de manera organitzada i regulada de les necessitats de mà d’obra de la UE, en la capacitat de les societats europees d’acollir immigrants i en el respecte bàsic dels drets humans, en particular el dels infants i adolescents implicats en processos migratoris. També correspon reclamar la contribució europea al desenvolupament dels països africans, començant pels del Magrib, sense el qual no hi haurà tanques ni concertines que valguin. Només així serà possible desterrar actituds ingènues com les que van costar el càrrec a Merkel, desactivar les màfies i fer front a polítiques demagògiques que només busquen pescar en la maror de crisis migratòries com la de Ceuta, o com les nombroses que ha viscut Europa des que existeix.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
