Sánchez i els italians

Són dades de quan la corrupció ja treia el nas pel PSOE i pel Govern. Poc abans, la revista L’Espresso havia arribat a nomenar-lo persona dell’anno. ¿Per què els deleix tant, als italians, més enllà de la seva condició de bell’uomo? ¿Què hi ha en això de la fascinació romàntica que pateixen els italians per Espanya, des del Rissorgimento, i a què correspon atribuir a les virtuts, reals o suposades, del líder socialista espanyol?

Per als italians que el valoren positivament, Pedro Sánchez encarna la nèmesi de tot allò que ha sigut la política italiana de les últimes dècades. Suposa l’antítesi de l’era Berlusconi que va liquidar la finezza florentina de la Itàlia sorgida de les cendres del feixisme. Entre les virtuts que veu en el seu homòleg espanyol, la líder de l’esquerra italiana, Elly Schlein, sol destacar la dignitat i la sobirania. En molts dels nostres ambients pot semblar immerescuda, la lloança, però en un país que en pocs anys ha passat de ser un laboratori avançat de la política europea a camp d’experimentació del trumpisme, l’elogi cobra un altre sentit. No és estrany que Giorgia Meloni hagi assumit algunes de les posicions que han fet de Sánchez un David europeu enfrontat a Trump en les guerres de Gaza i l’Iran.

Ho té més difícil en política nacional. Entre les virtuts que molts italians atribueixen a Sánchez hi ha la identificació d’Espanya com un país emprenedor, capaç de treure forces de les seves flaqueses. Com va fer Itàlia després de la Segona Guerra Mundial. Sense necessitat de recórrer al Mundial de futbol, per al qual els azzurri ni tan sols es van classificar, les dades són aclaparadores.

Espanya creix el triple que Itàlia. Mentre que al nostre país viuen 300.000 italians, només 30.000 espanyols viuen a Itàlia. Una altra dada relacionada amb una cosa tan important per als italians com és la seva diàspora: mentre que el 74% dels italians que han anat a viure Alemanya han tornat al seu país, només han tornat el 22% dels qui van anar a viure Espanya. No hi ha aspecte de la vida pública que escapi a una comparació desfavorable per a ells.

Notícies relacionades

De sobte, altre cop el mal

ES-Alert, com protegir sense paralitzar

Fa uns anys ballàvem amb Mina, la Carrà o Gigliola Cinquetti. Avui els italians escolten, sorpresos, Rosalía. No pocs pensen que les polítiques de Sánchez han contribuït a fer possible aquesta Espanya que envegen. La que té un salari mínim de 1.221 euros mentre que això no existeix a Itàlia. La fascinació no és d’ara.

A Viva Zapatero!, un documental del 2005, ja van elogiar la nostra gosadia en drets civils. Han passat moltes coses des d’aleshores, però Espanya encara continua enlluernant els italians.