El correctiu acabat d’infligir, per unanimitat, pel Consell de Garanties Estatutàries a la proposta de la llei catalana contra la compra d’habitatges especulatius posa sobre la taula, de nou, la qüestió de fins on pot arribar el legislador en contra dels informes dels òrgans consultius no vinculants. Si en comptes de parlar de la promulgació d’una llei parléssim de la compra d’un cotxe és evident que, amb un informe semblant, el comprador desistiria i no faria el mínim intent d’aprofitar-ho per més barat que fos.
En canvi, en política tot és possible. El sostenella y no enmendalla és gairebé un lema i no sempre s’actua amb lògica jurídica. Però la pregunta és: ¿cal arribar tan lluny? ¿No n’hi ha prou que l’òrgan consultiu principal a cada institució, Estat o comunitat autònoma, és a dir, Consell d’Estat o Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, sigui tan inequívoc? ¿No s’hauria d’acatar l’opinió d’òrgans creats amb una important garantia d’independència i solvència jurídica, qualificatius que no necessàriament tenen els informes de part en què es basen les propostes legislatives?
¿Què passarà a Catalunya amb aquesta norma? Les nostres institucions tenen una bona oportunitat per demostrar a la ciutadania que la racionalitat jurídica i la normalitat es poden imposar a la temptació política. No és una qüestió de retocs; és un problema de bases normatives essencials que no poden ni han de ser vulnerades, tal com es desprèn d’aquest informe emès, repeteixo, per unanimitat dels membres, dada molt important.
Aquestes preguntes ens tornen a portar a un tema no menor, la traçabilitat de les normes, l’origen de les propostes i el seu recorregut. En el cas de la llei catalana que comentem, el procés ha sigut força transparent i ens permet fer una valoració molt més precisa de la qüestió: saber qui proposava, qui va informar, qui va redactar, què es va modificar és un gran avantatge per mesurar responsabilitats polítiques. Potser ha sigut el més positiu d’aquesta desafortunada proposta.
Per evitar aquestes situacions es poden plantejar tres propostes per als programes dels partits polítics: declarar la decisió (no imposada legalment) d’acatar els informes dels òrgans consultius, almenys els que vinguin amb el segell de la unanimitat. Promoure la inclusió en les memòries dels projectes i proposicions de llei la seva traçabilitat. I una última que, tot i que sembli que no té res a veure amb l’anterior, sembla important per facilitar normes racionals: qualsevol pacte d’investidura hauria d’implicar necessàriament el suport, almenys, als primers pressupostos del nou Govern.
Caterina II de Rússia va dir al seu conseller Diderot davant les seves propostes reformistes: "El paper ho aguanta tot: és obedient i flexible i no posa obstacles ni a la imaginació ni a la ploma". En canvi, la realitat ens demostra cada dia que les polítiques d’habitatge no poden aguantar pas tant. La solució és construir, no limitar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
