Canviar la nostra forma de vida

L’últim lustre, la successió d’emergències globals ha fet que la lluita contra el canvi climàtic baixi diversos llocs en l’ordre de prioritats real de molts governs i societats. Però tant aquest relaxament com el negacionisme declarat tenen un antídot patent i dolorós: l’evidència, estiu rere estiu, de les conseqüències d’una calor extrema, del preu a pagar per la necessitat imperiosa d’adaptar-se a aquesta situació i del cost encara més elevat que suposaria no fer-ho.

Els avisos i les lliçons que ens dona el clima van del local al global. Ho hem reflectit avui, acostant-nos a la realitat més immediata, al plantejar com els festivals musicals d’estiu al nostre país ja han hagut de posar en marxa mesures de mitigació de la calor insuportable sobre els assistents a concerts a l’aire lliure, amb espais d’ombra i distribució d’aigua potable. Tot i que és possible que això no sigui suficient, i calgui plantejar-se modificar calendaris, evitant els mesos de ple estiu, i horaris, endarrerint l’inici i el final de les actuacions. Una mesura que, per exemple a Barcelona, pot topar amb les reticències dels veïns als recintes dels festivals. Però, com en qualsevol de les disjuntives que planteja l’ajust de la nostra vida quotidiana a una nova realitat climàtica, els canvis que ens esperen hauran de fer-se compatibles amb la recerca de formes de mantenir la viabilitat d’activitats que mantenen el pols de l’activitat econòmica, de la vida cultural, de la mobilitat... no pas de cancel·lar-les, o resignar-se al seu decreixement.

Aquesta setmana, en el marc d’una sèrie de reportatges sota l’epígraf comú de l’era de la calor extrema, hem posat el focus en el Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia i Grècia. Tot Europa ja s’ha vist colpejada no per una o diverses onades de calor, sinó per una nova realitat que obliga a replantejar la nostra forma de vida. Ni els habitatges, ni les infraestructures clau de transport, ni les rutines de treball estan adaptades al canvi climàtic que ja és aquí. I ja no només als països mediterranis, que fa anys que estem avisats que ens espera el més intens d’aquesta transformació, sinó també als països del nord d’Europa, que encara no l’havien experimentat amb tanta intensitat. Rius secs, termòmetres disparats, augment del consum energètic, increment de la mortalitat i incendis forestals a les portes de les ciutats suposen un toc d’atenció al qual ningú pot fer cas omís. Recorden la necessitat de replantejar tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida col·lectiva. Des de les xarxes de generació i distribució d’energia i de transport fins a cadascuna de les nostres activitats quotidianes, des de les nostres opcions de compra fins a les nostres activitats a l’aire lliure o el nostre ritme diari.

Les dues grans estratègies davant la crisi ambiental (mesures contra el canvi climàtic per mitigar-ne l’escalada i adaptació davant la constatació que, en més o menys grau, no n’escaparem) ja fa temps que van deixar de ser una disjuntiva; no hi podem renunciar a cap en cap de les nostres decisions, públiques i privades, a llarg termini i en el nostre dia a dia.