La violència masclista desborda

Aquesta setmana un guàrdia civil acabat d’apartar del servei, a qui ja fa temps s’havia retirat l’arma i que havia sigut condemnat per violència masclista, ha assassinat a Llanes la seva dona, també agent del cos, dins d’una caserna. Només va trigar unes hores a ser aquest crim l’"últim" de la tràgica sèrie que ja acumula 33 dones assassinades des de començament d’any, un 46% més que l’any anterior, 11 durant aquest estiu negre: poc després, un home sota el qual pesava una ordre d’allunyament matava a ganivetades la seva exdona en un centre comercial a Múrcia.

El fet que tant assassí com víctima de l’assassinat comès a Astúries fossin agents de les forces de seguretat de l’Estat, i el lloc del crim, una dependència policial, ha sigut un autèntic impacte. Tot i que aquestes circumstàncies no fan més que recordar el caràcter transversal d’aquesta xacra i que ni tan sols l’espai teòricament més protegit és immune a l’amenaça. Encara més rellevant és la reiteració de casos que evidencien les insuficiències d’un entramat de recursos judicials, policials i socials sota el radar dels quals hi ha la terrible xifra de 100.000 dones a Espanya.

El repunt de la violència de gènere no solament és estadístic. Agressions cada cop més cruentes, manifestació d’una ràbia desencadenada, fallades de valoració en el nivell de risc de cada cas i errors en el desplegament dels mitjans per evitar-ho. Una de cada tres víctimes mortals havia denunciat qui va acabar sent el seu assassí. El sistema VioGèn, que avalua els riscos i assigna recursos i vigilància policial en funció del nivell d’amenaça, ha sigut burlat en molts d’aquests casos, tot i que hagi protegit milers de potencials víctimes.

La resta de dones assassinades no havien denunciat. Fet que obliga a posar el focus no solament en quins recursos no han funcionat, sinó també en el perquè d’aquesta indefensió. La coacció, la dependència, la por, la passivitat d’un entorn que, sent conscient del perill, no fa sonar l’alerta o la del sistema quan la retirada o no presentació de denúncies el porta a la inacció. Tot plegat, aspectes que no solament es combaten amb recursos, normatives i protocols que han de ser contínuament afinats, rastrejant les desconnexions entre les diverses instàncies que han de sumar els esforços. Continua sent necessària la construcció d’una consciència col·lectiva que reaccioni davant les tendències que neguen que aquest sigui un fenomen estructural, fundat en les resistències d’un sistema de dominació i en la reacció violenta a la pèrdua d’aquest control per part de massa persones, en una societat que, malgrat tots els drames que ens castiguen i el rearmament ideològic d’un masclisme que es resisteix a desaparèixer, continua avançant en el camí de la igualtat.