L’Erasmus dels sèniors

Aquest moviment coincideix amb una directriu clara de l’Organització Mundial de la Salut: l’envelliment saludable. Salut del cos, de les emocions i de la ment. Aprendre, i sobretot fer-ho presencialment, les cuida totes tres alhora. Diguem-ne agenda-teràpia: tenir un lloc on anar a una hora concreta, trobar-se amb persones amb interessos comuns, sortir de casa amb un objectiu. A Catalunya, gairebé totes les universitats tenen una oferta a l’alça per a la gent gran.

Erasmus+ ha sigut un dels grans èxits de la Unió Europea. Amb el cicle 2021-2027, dotat amb 26.200 milions d’euros, la Comissió va ampliar l’Acció Clau 1 perquè els aprenents adults –no només els joves ni el personal docent– poguessin fer estades a l’estranger: cursos, aprenentatge per observació o voluntariat. El sector d’educació d’adults, on s’inscriuen els programes per a sèniors, s’emporta un 5,8% del pressupost i el 2024 hi van participar més de 10.000 aprenents adults a tot Europa.

Ara bé, ¿funciona? Un estudi publicat aquest 2026 a l’European Journal of Educational Research analitza 24 entrevistes a aprenents sèniors d’Àustria, Alemanya, Letònia i Eslovènia. Els resultats són sòlids i, en alguns aspectes, sorprenents. Els 24 participants exhibeixen un bon aprenentatge intercultural i una millora en la connexió social. Dinou han millorat el seu benestar i les habilitats per viure de manera autònoma, des de saber agafar el metro en una ciutat estrangera fins a incorporar rutines d’exercici al tornar a casa.

Gairebé la meitat esmenten un impuls al voluntariat i al compromís cívic, i una millor capacitat per comunicar-se en entorns multilingües. Tot i així, les estades són curtes: la mitjana és de 4,7 dies. És, en paraules dels autors, un exemple d’aprenentatge transformador. Els sèniors tornen amb una xarxa social nova, tenen més seguretat en ells mateixos i, sovint, ganes de repetir. També, en no pocs casos, revisen prejudicis: veure com es fan les coses en un altre país els empeny a mirar el seu entorn amb uns altres ulls i, ocasionalment, a reafirmar-se en el propi. Els efectes van més enllà de l’individu. Alguns participants transfereixen les bones pràctiques a la seva comunitat: organitzen trobades intergeneracionals al poble, difonen la seva experiència entre familiars i veïns o s’esforcen per matisar estereotips en converses quotidianes. Fan de multiplicadors. En un context europeu preocupat pel populisme i la fragmentació social, no és un detall menor.

Notícies relacionades

Amb la IA, ens hi va la vida

Les urnes porten males notícies

A Espanya hi ha experiències concretes. La Universitat de Burgos va articular un projecte per al seu Programa Interuniversitari de l’Experiència, amb socis a Finlàndia, Eslovàquia, Xipre i Portugal. Amb una mitjana d’edat de 67 anys i només un 14% de l’alumnat amb estudis universitaris previs, el programa mostra que aquests instruments ja arriben, a la pràctica, a un públic ampli, sovint format per persones –majoritàriament dones– que no van poder estudiar de joves.

Tot i això, cal ser prudent. L’ampliació als adults ha tingut dificultats d’implementació, i la Comissió recorda que la prioritat oficial són les persones amb un nivell formatiu baix, no els jubilats amb estudis universitaris. Caldrà vetllar perquè el pressupost no acabi capturat per qui ja parteix amb avantatge, i garantir una barreja equilibrada de perfils. Dit això, en un continent que envelleix ràpidament, aprendre tota la vida deixa de ser un luxe per convertir-se en una necessitat de salut pública i econòmica. La Comissió ho ha entès: la seva proposta per al pròxim marc financer eleva el pressupost d’Erasmus+ a 40.800 milions d’euros. Un senyal clar.