El cos ho sap
Mentir no és parlar i prou. És posar el cos en la posició de dir una cosa que no coincideix amb el que sabem. I aquest desajust, de vegades molt profund, deixa empremtes en la respiració, a la pell, en la tensió interna. Es podria pensar que el cos és un aliat dòcil, que n’hi ha prou amb donar-li l’ordre perquè es comporti d’acord amb la ficció que volem construir. Però no: el cos té memòria pròpia, una mena de murmuri subterrani que s’escapa pels plecs més insignificants. Com quan se’ns ericen els pèls dels braços en ple estiu o sentim fred al mig de la tarda perquè hem negat una cosa tan domèstica com que ja no estimem qui havíem jurat estimar per sempre.
La mentida s’instal·la com un hoste matusser. Posa la cadira una mica més lluny de la taula, vessa aigua sobre les estovalles, deixa la finestra oberta. I nosaltres, pobres amfitrions, fingim no notar-ho. Continuem parlant com si tot encaixés, mentre les cames tremolen sota la taula i el got ensopega amb les mans. Una mentida ben construïda pot tenir l’arquitectura d’un poema, però se sosté com un envà humit. N’hi ha prou que passi un cotxe amb música massa alta, n’hi ha prou amb un silenci inoportú, perquè s’obri una esquerda.
Notícies relacionadesEs diu de vegades que el mentider viu envoltat de miralls. Jo crec que viu dins d’un de sol, però deformant, com els que t’allarguen les cames i t’encongeixen el cap a les fires. Mira i no es reconeix. I, no obstant, hi insisteix: somriu, es posa el pentinat, acomoda la corbata de la versió falsa. No sap que és el mirall el que el pentina a ell.
Hi ha mentides que es diuen per sobreviure i d’altres per posposar l’ensorrament. N’hi ha que protegeixen del fred, com una manta foradada que encara escalfa. Però fins i tot aquestes, quan es tornen costum, acaben encetant. El cos ho sap (observeu, si no, el de Díaz Ayuso quan menteix sobre l’àtic). El cos s’arqueja, sospira, demana que li tornin la veritat, tot i que sigui una veritat petita i faci mal al tacte. Perquè la veritat no exigeix memòria ni vigilància. Es respira tota sola. I un torna a habitar-se plenament, com qui torna a casa després de dormir en cambres massa estretes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
