Eclipsis polítics

Sobretot quan aquests fenòmens solen tenir més conseqüències sobre la nostra salut física i mental. Hi ha exemples cada dia; l’últim, la invasió de Ceuta per milers de marroquins que ha deixat cega la meitat dels europeus. En un tancar i obrir d’ulls. Gairebé com un eclipsi de Sol. Amb les imatges dels migrants (i d’altres que no ho eren) que eclipsaven, no una, sinó tres estrelles alhora: Donald Trump, Benjamin Netanyahu i Gianni Infantino.

El trio de la benzina conxorxat amb el Marroc per precipitar la caiguda del Govern de Pedro Sánchez.

Tales de Milet va ser el primer a predir els eclipsis i a tranquil·litzar una mica els ànims dels seus conciutadans, aclaparats pels missatges apocalíptics d’uns déus disposats a prendre’ls la llum. Necessitaríem un filòsof que predigués els eclipsis polítics i, d’aquesta manera, potser viuríem més tranquils. El problema és que no hi ha pitjor cec que el que no vol veure. O pitjor sord que el que no vol sentir.

En aquest cas, n’hi havia prou d’escoltar la ventrada republicana del Capitoli qüestionar la sobirania espanyola sobre Ceuta i Melilla. Més ben dit, donant un cop de mà a Mohamed VI a canvi de posar el nom de Trump a l’autopista del sud, comprar més armes als Estats Units i deixar d’emprenyar amb Palestina. Un altre eclipsi tampoc va permetre recordar que l’ambaixador israelià davant les Nacions Unides va instar Espanya, fa uns mesos, a explicar per què manté enclavaments colonials a l’Àfrica. Ho podia haver recordat qualsevol programa d’humor, perquè té collons sentir Israel parlar de sobirania.

Fins a Tales, tothom pensava que els eclipsis eren provocats. Per llops que perseguien el sol, dracs celestials o la serp Apofis que pretenia cruspir-se el déu Ra. ¿I si tinguessin raó? Pel que fa als eclipsis que patim a la Terra, no hi ha cap dubte. És tan cert que alguns governs compten amb ministeris encarregats de desencadenar-los. Giorgia Meloni n’és una experta. Amb una habilitat que ningú no li pot negar, ha aprofitat la crisi de Ceuta per carregar contra la política de regularització decretada pel Govern d’Espanya. N’hi havia prou d’obrir bé els ulls i de treure’s la cera de les orelles per comprovar que es tracta d’una estupidesa suprema.

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

Profitosa, això sí, a la vista del seguidisme que ha trobat Meloni en molts governs europeus. En aquest cas, n’hi havia prou d’escoltar alguns dels que van fer el viatge d’anada i tornada a Ceuta i van deixar pel camí més de cent morts. Ningú parla de la regularització. Molts expliquen com van arribar amb camions noliejats pel Majzen.

El populisme viu dels eclipsis. D’amagar la realitat darrere d’objectes opacs que poden provocar ceguesa política als qui els miren desprevinguts. Si abans eren els déus els qui ens treien la llum, ara són alguns polítics. Trump els emula millor que ningú. Cada tuit seu constitueix un objecte llançat al debat públic per eclipsar alguna cosa. La seva relació amb Epstein, l’escàndol dels seus negocis, o la relació del seu fill predilecte amb els germans Tate, que pot ser l’altre gran fenomen celestial d’aquest estiu. Els creadors d’eclipsis polítics ens volen a les fosques perquè no veiem les seves barrabassades. ¿Què fer per no sucumbir a la por dels antics? Sembla que la venda d’ulleres per al dia 12 va vent en popa. Proposo que algú en fabriqui unes per veure la política sense quedar encegats. Seria una inversió de primera. Unes que permetessin mirar què passa quan la Terra s’enfosqueix de tant maltractar-la. Que servissin per veure i, sobretot, per entendre. La intel·ligència artificial ens hi pot donar un cop de mà.