La mol·lície de l’indult

Jutges que investiguen, valoren proves, dicten sentència i individualitzen la pena. ¿Fins on arriba realment la independència judicial si l’última paraula sobre el compliment de la condemna correspon al poder polític? No vol dir que hi hagi una invasió formal de competències, però sí una tensió evident entre poders. Quan les excepcions responen a decisions discrecionals del Govern, augmenta la sensació de desigualtat.

Un jutge escriu centenars de pàgines. L’Executiu pot alterar el resultat mitjançant un acord polític prou motivat d’acord amb la llei, però la seva apreciació respon a raons d’interès general. L’asimetria és evident. Els seus defensors ho consideren un mecanisme per corregir situacions excepcionals que la llei no sempre pot preveure. És a dir, l’indult seria una vàlvula de seguretat del sistema.

¿Ha d’existir, aquesta vàlvula d’escapament, o han de ser els jutges els qui disposin de prou instruments per corregir aquestes situacions sense intervenció del Govern? Quan l’indult afecta persones vinculades al poder o decisions útils per a l’estabilitat parlamentària, resulta gairebé impossible separar l’acte jurídic de l’interès polític. Encara que el Govern actuï dins de la llei, la sospita d’intercanvi polític s’instal·la immediatament. I la confiança pública és molt difícil de recuperar.

Si una condemna mereix ser perdonada per raons de justícia, potser la condemna estava mal dissenyada per la llei. En altres mots: el problema potser no és la sentència, sinó la legislació penal. Un estat de dret no s’enforteix quan el Govern pot corregir els jutges, sinó quan les lleis són tan equilibrades que gairebé no necessiten ser corregides. El millor indult no és el més generós, sinó el menys necessari.

Cal reconèixer expressament que l’indult forma part de l’ordenament espanyol i està previst en el marc constitucional, a més d’estar regulat per una llei específica. La crítica, per tant, no seria que el Govern actuï contra la llei, sinó que una potestat legal d’aquesta naturalesa pot provocar tensions amb principis com la igualtat, la seguretat jurídica, l’aparença d’imparcialitat i la separació de poders.

¿Una democràcia consolidada es pot permetre que l’última paraula sobre el compliment d’una condemna no la tingui el jutge que la va imposar, sinó el Govern, que es pot beneficiar políticament o institucionalment del seu perdó? Paga la pena explorar una paradoxa que sol passar desapercebuda: l’Estat exigeix als jutges una motivació exhaustiva per restringir la llibertat d’un ciutadà, però permet que aquesta decisió sigui posteriorment neutralitzada per una decisió política de naturalesa diferent.

L’indult no solament perdona una persona; modifica el missatge que la societat rep sobre el significat de la responsabilitat. Les sentències tenen una dimensió individual –castiguen un delicte concret– però també una dimensió col·lectiva: expressen quines conductes considera intolerables una comunitat. Quan el poder executiu altera aquest desenllaç, no solament canvia la situació del condemnat, sinó que també reescriu, d’alguna manera, el relat públic sobre la responsabilitat i les seves conseqüències.

Notícies relacionades

Ostentacions i remeis ineficaços

El fantasma de Merkel

Durant un temps, la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem va obrir la possibilitat de controlar determinats aspectes dels indults. Allò semblava reforçar la idea que fins i tot el dret de gràcia s’havia de sotmetre a l’estat de dret. Avui, aquest control resulta molt més limitat i l’última paraula torna a descansar, a la pràctica, en la decisió política.

D’aleshores ençà s’ha contagiat una mol·lície. El problema no ha sigut mai que existeixi el dret de gràcia. El malestar comença quan l’excepció deixa de semblar excepcional. Les democràcies no s’erosionen quan perdonen una vegada; comencen a fer-ho quan el perdó deixa de sorprendre. En definitiva, el que es discuteix és si en un estat de dret el poder polític ha de conservar la capacitat d’alterar el desenllaç d’una decisió judicial ferma.