Un exquisit racó culinari

En Joan diu el mateix: "El dia que el vam obrir, no el recordem. Segurament va ser quan ens van posar un neó on deia El Celler de Can Roca". No hi va entrar ningú. S’hi accedia per un caminet emmarcat per unes cordes subjectes a uns pilars d’alumini, amb un parell d’estàtues de jardí, potser deesses gregues, escampades entre els arbustos. Al fons, la porta d’entrada i un tendal on deia: Restaurant. I, efectivament, a la part de dalt, amb una tipografia que podria ser la Freestyle, les lletres de neó.

No hi va entrar ningú. Al cap d’uns dies, el primer client va ser Joaquim Nadal, aleshores alcalde de Girona i, doncs, d’aquell barri obrer (Taialà, Germans Sàbat) que havia nascut i crescut a redós dels habitatges oficials que van acollir part d’una població immigrada que vivia en barraques. "No volíem dir-ho a la gent", afirma Joan Roca. "Havíem de fer-ho a la nostra manera i després ja vindrien els clients".

A poc a poc, aquell esqueix de Can Roca, el bar-restaurant de carretera que els pares havien muntat el 1967 davant mateix d’una parada de bus i que servia menjars populars als treballadors de la zona, es va anar consolidant, amb les reticències racionals del pare i amb l’empenta sentimental de la mare, la Montserrat, que havia inculcat als fills els valors de l’esforç, el sacrifici i la valentia. Sobretot la valentia.

Vist amb la distància de quatre dècades, la bogeria d’aquells nois, tan joves, tan ingenus i alhora tan decidits, és incommensurable. Arribaven sense fer soroll amb un lluç a la vinagreta d’all i romaní, amb un llobarro farcit de marisc, amb el colossal parmentier de llamàntol o amb el mític timbal de poma i foie-gras amb oli de vainilla, i compartien espai (a la cuina, a la cafeteria) amb l’establiment de tota la vida.

Notícies relacionades

Ostentacions i remeis ineficaços

El fantasma de Merkel

La permanència d’una manera de fer casolana i autèntica amb el coratge d’una aventura nova i encara per definir. La primera notícia d’El Celler que surt a la premsa és del març de 1988, en un reportatge del Diari de Girona. Era "un exquisit racó culinari" que "recull les darreres tendències de la cuina europea i les deixa caure suaument entre salses també suaus". Una "cuina de mercat actualitzada", diu el DdG.

Quaranta anys després, aquella epifania gastronòmica s’ha instal·lat en el nostre imaginari com el millor restaurant del món, s’ha engrandit i ha arribat a uns nivells d’excel·lència que eren inimaginables (ni tan sols albirats o intuïts) un dia qualsevol de l’agost de 1986, quan el neó va començar a brillar.