Llogar per habitacions

Quan un sistema està sota pressió i no s’actua sobre l’arrel d’aquesta distorsió, intentar taponar-ne les fuites només fa que n’apareguin de noves. Com la multiplicació de lloguers d’habitacions que, sumats, burlaven la teòrica barrera de preu a què estava sotmesa una finca arrendada com un tot. L’entrada en vigor, a principis del 2026, de la llei que intentava abordar els efectes secundaris del topall del lloguer residencial sobre el mercat de lloguer de temporada i d’habitacions, segons analitzem avui, no sembla haver evitat aquest fenomen, en una modalitat especialment propensa a acabar funcionant segons les regles de l’economia informal i difícil de sotmetre a un mecanisme d’inspecció i sanció.

L’increment del nombre de persones que han d’optar o opten per compartir un habitatge amb altres persones alienes al seu nucli familiar està associat a la carestia (és a dir, a la combinació de falta d’oferta i increment de preus) d’habitatge, però no sempre. I tampoc no sempre a la precarietat i les formes d’infrahabitatge que ja va experimentar aquest país en altres temps. El lloguer per habitacions (o el coliving, terme que no s’hauria d’utilitzar per blanquejar una simple compartimentació, sinó que defineix només un model que combina raonablement espais comuns i compartits) és una fórmula adaptada, i necessària, per a multitud de situacions vitals: nouvinguts, estudiants, treballadors de pas, joves en les primeres fases de la seva emancipació familiar i laboral, canvis de situacions familiars. I la seva existència, una prova de l’existència d’un teixit social dinàmic i amb mobilitat. En altres casos, no és més que l’única alternativa disponible, i incompatible amb les condicions de vida dignes que requereix, per exemple, una família amb fills, i a la qual s’han de resignar també treballadors que s’haurien de poder pagar un habitatge propi.

Compartir habitatge com a única alternativa per a les necessitats que haurien d’estar cobertes per la, encara avui, irrisòria oferta d’habitatge social o per la insuficient disponibilitat de lloguers assequibles, i que fins i tot aquest recurs sigui tan escàs que els preus continuïn empenyent a l’alça, sigui a través de les vies que deixa la llei (els pisos de més de 150 m² no sotmesos a limitacions) o esquivant el marc normatiu, no és més que un símptoma d’un fracàs.

Acumular mesures allunyades de la realitat del sector, de vegades contradictòries i improvisades, contribueix menys a facilitar l’accés a l’habitatge que impulsar polítiques que incentivin que els propietaris, les iniciatives d’economia social o la promoció d’habitatge públic incrementin el parc d’habitatges disponibles per al lloguer, adaptades a cadascuna de les diverses necessitats i demandes, amb garanties i seguretat.